Al vespre, quan poso la Joana a dormir, ens fem companyia una estona i baratem contes. Jo n'hi conto un a ella i ella me’n conta un a mi. El mes que ve la Joana farà tres anys i li falta –esclar– una mica de saó, però penso que va ben acanalada. Els contes d’un servidor no són res de l’altre món: són sabuts, desmanyotats i baldufencs. Els de la Joana, en canvi, els trobo fascinants. He provat de transcriure’n un, i el resultat és el que segueix:“Hi havia una vegada un cargol per la muntanya i es va trobar un llop, i va caure, i va venir l’Octavi i va fer «uh!, uh!», i la Júlia es va fer un ensurt i la Joana diu «Som-hi!» i es volia amagar i va córrer, i el gall i la gallina el llop l’atropellava i en Patufet dins la panxa del bou que no hi neva ni plou va sortir i tots van estar molt contents.”
(La moralitat de la contalla, segons la Joana, és que el llop és tonto i el cargol és bo.) En fi, ja veieu que no tinc res a fer. Ni fent l’ullastre esbrancat no superaré la imaginació ni la desimboltura narradora de la Joana. La vida és així: sempre hi ha un fum de gent que et passa la pols i tu sempre t’estàs allí, en el racó, amb el banyam cot.
(Per cert: Bon Nadal.)
