Llegeixo
Combray, de Proust, en l’esplèndida traducció de Josep M. Pinto, i penso que cap manual d’estilística donaria per bones aquestes frases que no s’acaben mai. Cosa que diu poc a favor dels manuals d’estilística. I és que, ¿on són els barems per destriar un
bon estil d’un
mal estil?; ¿on és la recepta de la
qualitat estilística? Enlloc, clar. Podem enumerar les virtuts que ha de tenir un text no literari de nivell estàndard (claredat, precisió, intel·ligibilitat, riquesa lèxica, variació sintàctica, construccions verbals, compensació dels nusos…), però no podem establir què cosa és
escriure bé, perquè el plaer de la llengua desborda tots els paràmetres que puguem concebre.
Escriure bé deu ser acompanyar la llengua, deixar que ens arrossegui, que faci la seva; abstenir-nos de forçar-la i no manar-li res, ans al contrari: oir i acatar les seves ordres, acceptar els camins que marca, esdevenir els seus súbdits. Com el raier que baixa riu avall damunt la balsa de troncs i accepta la turbulència dels ràpids perquè sap la peresa de després i acull l’abraçada de tota la correntia en pes i s’hi lliura no només sense por, sinó amb voluptat. I no li passa pel cap de transportar-se fora riu, ni alterar-ne el curs, ni sembrar murs a la llera.
Al capdavall, potser és la llengua qui es diu i s’escriu a ella mateixa i no busca sinó el fonador que la parlarà i l’estenògraf que l’encartarà, i misteriosament tria un escriptor; i confegint lletres i paraules és la llengua qui escriu l’escriptor i no al revés, i són els mots que ens agafen les mans i ens duen on ells volen, i no oposem resistència perquè els estimem, i la perxa i el timó els fem servir just per no estavellar-nos contra una roca, o per no encallar en els sorrals que jeuen sota les aigües somes. Talment el raier en el seu rai. I llavors l’escriptor potser no és Proust, sinó la llengua que l’ha triat.
