“No coneixem la nostra felicitat. Mai no som tan desgraciats com ens pensem”, es diu Charles Swann en el primer volum de la Recherche proustiana*. I poques línies després el protagonista gira l'oració per passiva: “no coneixem la nostra infelicitat, no som mai tan feliços com ens pensem”.
Swann té raó. Quan ens pensem a nosaltres mateixos no l’encertem mai; per ventura perquè només podem pensar-nos a trossos i el sol fet de pensar un tros l’exagera. Pensem en el bony que tenim, pensant-hi l’inflem i sentint-lo ens sentim bonyeguts. Pensem en la bua que ens taca la pell, pensant-hi l’escampem i sentint-la ens sentim lletjos. El pensament deforma la percepció, colonitza la sensació i esbiaixa el sentiment. El pensar i el sentir juguen al gat i a la rata i ens fan la punyeta. Ens cansen.
(*Marcel Proust, Un amor d’en Swann, trad. de Josep M. Pinto, Viena 2010.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada