dilluns, 13 de desembre del 2010

Roba vella

M’agrada anar per casa amb roba vella, aquelles peces que de tan donades ningú no les vol i només m’estimen a mi (les camises de cotó que fan boletes, els jerseis que balderegen, els pantalons aprimats per l’ús, les sabatilles que el peu ha esculturat per dins). La roba d’anar per casa em té la confiança dels gats que hi han nascut. No és bona per sortir al carrer, esclar, però a casa em regala la sensació de ser a lloc i estar en pau amb l’univers. No sé com ni per què, sento que la roba vella fa de mèdium entre els morts i la vida que sóc, acorda la casa amb el jo que hi viu, abriga l’ànima i gombolda l’esperit. Els teixits gastats restableixen un equilibri que és dubtós però confortable, i em plau.