dimarts, 7 de desembre de 2010

Teoria del silenci



El silenci no ens treu de res perquè ho conté tot: l’amor i la caterva que li és enemiga; la raó, la fe i totes les paraules del món. En el silenci hi ha tot el que fem veure que callem, que és tot allò que importa. A través del silenci ens fem món i fem parlar el món, que no mira prim ni està per brocs. A la callada, ho diem tot.

El silenci és la intempèrie de les llengües i el cel de les paraules; és una placenta al revés, el cove on les paraules desneixen i s’assequen. El silenci és la frase que s’aguanta la respiració, l’enunciat que ens emparaula, el tenor que ens resumeix i ens presagia.

L’estesa de cossos enervats després del sexe; l’espatlla nua de la mare que dóna pit a un nadó; l’agonia d’una mosca que naufraga en el safareig. Hi ha callaments que ens interpel·len i renunciem de fer-hi conversa perquè no ens surten els silencis.

3 comentaris:

Josep Porcar ha dit...

Tots tenim una guerra personal amb el silenci, i les batalles més dures són aquelles en les quals pot prosperar si el trenquem. Salutacions.

Joan Calsapeu ha dit...

De vegades busquem refugi en el silenci, pensant que així ens fem lluny de les hostilitats que ens volten. És una aspiració inútil. Perquè el silenci és un dels camps de batalla de la guerra de sempre: la que sostenim contra el món en defensa de la dignitat, la llibertat, la serenitat i el repòs de la nostra ànima.

Salutacions, Josep.

Òscar Roig i Carrera ha dit...

Joan, permet-me presentar-te un altre blog interessant com el teu amb qui avui has tingut sincronicitat:

http://antiartistes.blogspot.com/2010/12/la-forma-del-silenci.html