divendres, 24 de desembre de 2010

Fe



La raó m’allunya de la fe: ni fe en la raó, no tinc. ¿Un sil·logisme trencat? Diria que no, perquè tot es redueix a la fe: fe en la fe, fe en la raó, fe en l’esperança. Orfe de fe, travesso el món com el nen que, ignorant de l’art de la flotació, el tiren a la piscina sense carabasses. El nen s’enfonsa. I passa l’adolescència la joventut la maduresa i la vellor aguantant-se la respiració. Inventant-se l’oxigen que alena, cagant bombolles. A collibè del remolí, colant avall, les mans a l’arjau d’un timó imaginari. La roba que pesa massa i no s’asseca mai, sempre molla, com un vestit d’algues mortes.

4 comentaris:

Clidice ha dit...

Una roba molt angoixant aquesta. Tanmateix respira uns instants, cal continuar inventant-nos l'oxigen.

Joan Calsapeu ha dit...

Prou. Si ens roben l'aire que respirem, ¿què hem de fer, sinó inventar-nos l'oxigen? I fer-nos forts per a reconquerir l'atmosfera sobirana que ens pertoca.

Bones festes!

Rafael ha dit...

Mai ho havia pensat; però és cert que tot es redueix a fe, tal com dius: fe en la fe, fen la raó. Potser que sigui possible posar la nostra fe a vegades en la raó, a vegades en la fe. Ni la fe ni la raó serveixen per a tot, cal usar una i otra; difícil equilibri, fins i tot dolorós.

Sandra Buxaderas Sans ha dit...

Fe en la llengua i cultura catalanes sí tens... Fe, doncs, en quelcom superior a tu mateix. Sense fe de tantes persones com tu, Catalunya ja hauria deixat d'existir. Déu només existeix si algú hi creu, Catalunya també.