dimarts, 14 de desembre de 2010

Melcior (un conte de Nadal)



Ningú no l’havia vist entrar. Segons consta a l’atestat de la policia, el finestral de la terrassa no presentava senyals que l’haguessin forçat. Tot indica que l’intrús havia entrat amb facilitat aparent i sense fer fressa. I va ser talment així: Melcior havia aparegut en el menjador com per fatifat, i en moure’s deixava darrere seu uns nuvolets de guspires que es fonien tot d’una.

El rei va parar l’orella i comprovà que tothom dormia. Va treure un fanalet de dins la màniga, el va encendre d’un buf i observà la disposició dels mobles. Li va plaure veure's en el pessebre i celebrà que en aquella casa no tenien cap avet d'ostatge. Va pensar que encara hi ha esperança. S’assegué en el sofà per descansar una mica. Tenia l’esquena baldada de carretejar joguines amunt i avall. Pèro no només joguines. Mirà el rellotge i es digué per dins que no tenia tot el temps del món. Va obrir el sac, en tragué una tova de carbó i la deixà sobre el moble baix, al costat de la tele. En aquell moment una veu de fusta el sobresaltà:

-¿No us en doneu vergonya, Majestat?

Melcior va fer llum cap al racó on brollava la veu i el va veure: el tió, abrigat amb una bufanda de quadres i cofat amb barretina, un somriure de pega a l’entranya de la soca.

-Coi de tió, ¿i per què m'he d'empegueir de fer la meva feina?

-Majestat, en Bielet tindrà un disgust dels grossos quan trobi el carbó. Només té cinc anys.

-Nosaltres no mirem l’edat, sinó el currículum –bufà el rei–. Enguany en Bielet no ha fet gens de bondat: ha fet enfadar els pares, no ha cregut les mestres, té la ceba d’apedregar els nens, i a més ha deixat muntanyes de cigrons morts de riure en el plat.

-Majestat, en Bielet és un nen i li pren la mida a tothom: experimenta i aprèn. El menut és un bocí de naturalesa que explora els límits de les coses perquè vol adaptar-se al medi. Els infants sacsen el món perquè el volen domar. No mereix carbó.

-Vatuadéu, és ben bé que se t'ha assecat la saba, tros de quòniam! Potser que te’n tornis al bosc, que allí se’t pixaran els senglars i et passarà la frisor de fer el setciències. On s'és... En Bielet ha d’aprendre a respectar l’autoritat dels grans i acceptar el seu guiatge fins que tingui el seny condret. ¿On aniríem a parar si no? El món no és un esplai i els nens que no s’entenen de raons no van a Roma per la penitència –el rei estava de futris.

-En Bielet ha mamat llet de cabra, però és bon minyó...

-Què sap l’ase què cosa és safrà?! Qui ho veu tot d’allà dalt estant sóc jo; som nosaltres, els reis d’Orient, els qui estem ungits de justícia pueril! No em beuré les raons d’una fustegassa que només és bona per cremar! –s’arravatà; Melcior estava tan encès que no va reparar el tronc com s’envolava sense perdre el port ni el somriure.

L’endemà, a l’alba, en Bielet va entrar com un cop de vent a l’habitació dels pares, estirà les mantes del llit i plorinyà, tremolant tot ell com si hagués vist el llop: “Mama, papa, al menjador hi ha un senyor estès a terra!”.

La gent ho té bo de fer cuinar teories, de seguida en tenen una de cuita i aviat és en boca de tothom. Per això ha corregut la brama que un rebentapisos s'havia encontrat per atzar amb el vellet i, confonent-lo amb un de la competència, el va treure del món d’una troncada.

1 comentari:

Clidice ha dit...

Uf! sort que a qui donava jo la carta era en Baltasar, que no em tenia en compte les muntanyes de cigrons refredades al plat :D Un conte fantàstic!