dissabte, 11 de desembre de 2010

Coses que passen al tren



El tren és un calidoscopi humà. Un no pot evitar sentir els altres, més que més quan sembla que es complauen de multiplicar la seva audiència. La gent que parla sola també hi és. I els que no hi són tots també hi són. Ahir vaig agafar el tren de Mataró a Barcelona i hi va haver funció. Tal com va rajar, us ho conto.

A l’estació de Premià va pujar una senyora granada, feixuga i carregada de cames. Com que tots els seients estaven ocupats, li vaig cedir el meu i em vaig posar dret al costat de la porta. No em va dir gràcies, ni tan sols em va mirar. Va seure, es va posar la bossa a la falda i la va subjectar com si fos un volant. I va començar a mormolar. Baix baixet, de primer.

A poc a poc, la dona va anar apujant el volum del soliloqui. No sé pas què deia, servidor llegia i no estava al cas. Com que la sonsònia era persistent i començava a fer el cuc de l’orella malalt als oients involuntaris, una dona que seia davant d'ella li va demanar que per favor callés una mica. Llavors saltà la molla i la solista va entrar en erupció:

“No em renyi! No m’agrada que em renyin! ¿Per què em renya, mala aranya?”, vocifera, amb el rostre desencaixat i fent botets sobre la cadira. “Jo m’ho vull passar bé i no malament! Vostè a mi no m’ha de dir res, mala aranya!”. Cada exabrupte l’insisteix entre vint i trenta vegades, perquè quedi ben clar.

“Jo tinc un problema i no se’m pot dir res! Si no m’hagués renyat ara no estaria així!”, brama, tremolant. Els decibels foraden el vagó. “Ara cridaré més!”, amenaça, i la profecia es compleix a l’instant. “Si no em diuen res, estic tranquil·la, però si em diuen coses em poso així, mala aranya!". Els oients pensem que el diagnòstic arriba tard, i ens ho diem fent carusses. Algú es calça un somriure.

“Mira com riu! Els joves només fan que riure. I no s’ha de riure, s’ha de patir! Si no es pateix, malament!” –sentencia, amb cara de tres déus. Un estol de jovenots buida el vagó aguantant-se les rialles. La indivídua exigeix que la dona-esca també se’n vagi. Algú intenta apaivagar-la amb cotó fluix: “Ara se’n va, vostè tranquil·la”, li diu. “Sí sí, que se’n vagi a la merda!”. L'al·ludida s’alça i es decanta unes passes. “Ho veu? Ja se’n va”, fa la pacificadora. I el volcà vinga treure foc: “No se’n va i a mi no se’m pot dir res!”. La seva víctima no sap quina cara fer i es retira a una punta del vagó.

La dona es va calmant, però la tensió no es desfà. Llavors entra un home que fa una fila balcànica o romanesa, du una capsa plena d’encenedors lligada al coll amb una cinta, i anuncia la intenció de vendre’ns-els. Jo que li dic: “¿Sabeu què passa, bon home?, que no teniu el do de l’oportunitat.” Al meu costat un home jove li enfloca –trobo que injustament–: “A més això que feu és il·legal.” L’home de l’est ha quedat mut i quiet com un estaferm. I m’ha sabut greu, perquè ell no n’és res de la mort d’en Berga.

3 comentaris:

Alberich ha dit...

T’has plantejat com hagués acabat el pobre romanès si a sobre no l’hi haguessis cedit el seient a la psicòtica aquella? I és que sempre es trenca la corda pel costat més feble.
Un molt bon relat, Joan.

Lior ha dit...

Noi,no sé quin mena pinso et donen a casa teva,però et fa un bon profit,eh? Hi ha dies -en plural- que toques el voraviu del voraviu del moll de l'os,si em permets dir-ho així.No canviïs de marca...

Joan Calsapeu ha dit...

Ramon, sí que hi he pensat, però no goso imaginar-m'ho. Potser hauria entomat un raig de patacades a cops de bossa, mentre l'eixordaven... Salutacions.

Lior, m'agrada que t'agradi. Comentaris com el teu em donen corda. Gràcies!