La raó m’allunya de la fe: ni fe en la raó, no tinc. ¿Un sil·logisme trencat? Diria que no, perquè tot es redueix a la fe: fe en la fe, fe en la raó, fe en l’esperança. Orfe de fe, travesso el món com el nen que, ignorant de l’art de la flotació, el tiren a la piscina sense carabasses. El nen s’enfonsa. I passa l’adolescència la joventut la maduresa i la vellor aguantant-se la respiració. Inventant-se l’oxigen que alena, cagant bombolles. A collibè del remolí, colant avall, les mans a l’arjau d’un timó imaginari. La roba que pesa massa i no s’asseca mai, sempre molla, com un vestit d’algues mortes.
[SERÀ L'AMOR QUI REGNARÀ,...]
Fa 1 dia






