15-G: Caravana per l'Estat propi

La millor manera de començar l'any és moure'ns per la independència. Diumenge 15 de gener, sortint alhora de Tordera i de Montgat, i confluint a Canet, el Maresme serà un clam (allargassat i sobre rodes) per la llibertat de Catalunya.

Sense "ES"

Catalunya està en via de desespanyolització. Es nota, s’ensuma, és una boirina que flota en els carrers; sobretot, és un pendís mental, que és per on discorren els canvis profunds. Perquè, una volta s’ha trencat la dependència mental amb Espanya, les altres dependències tenen els dies comptats. I això no ho dic per la catarsi alliberadora del 13S a Arenys de Munt; ni per l’onada de salut, democràcia i llibertat del 13D; ni per l’anhelada abolició de la tortura pública dels toros a Catalunya.

No.

Ho dic perquè els instituts d’educació secundària de Catalunya (dits fins avui IES Tal o Tal Altre) han perdut l’”ES”: ara són I Tal o Tal Altre. Així, llis i breu. Sense “ES”. Alto, però. No correu a tirar coets: el PSC encara no s’ha apuntat al procés d’independència (ho farà més endavant, a trossos, quan la vianda ja sigui cuita i estigui al punt). No, el conseller Ernest Maragall no ha foragitat Espanya dels centres de secundària: els toreros que hi pul·lulen encara hi són i exerceixen la professió, guix en mà, com si fossin a Burgos. La metàbole nominal és inconscient i no té conseqüències pràctiques, però és un signe del temps: cau la “ES” d’Espanya i es dreça la “I” de la independència.

Qui no té arguments, l'Estatut pentina

El PSC ha arribat al 13D havent desplegat dues operacions contra la jornada democràtica de demà: l’editorial conjunt de dotze diaris catalans proEstatut ribotat i el manifest de les Casas regionales contra les consultes sobre la independència –les subvencions són instruments de control polític, ja se sap, i la Catalunya subvencionada és dues vegades dependent. Operacions fracassades, esclar. En el primer cas, perquè han fet tard: l’Estatut és un cadàver i els qui s’hi aferren fan pudor de mort. En el segon cas, perquè les dites Casas no representen –ni de lluny i ni per casualitat– els catalans d’origen espanyol, sinó a quatre espavilats que viuen de parar la butxaca. Però, sobretot, perquè el divorci sentimental entre Catalunya i Espanya ja s’ha consumat i no hi ha marxa enrere.

¿I ara què?, es demanen a cal PSOE-c. Doncs res, a remugar i a pentinar la calavera. I el remuc, darrerament, fa: “Les consultes independentistes fan mal a l’Estatut!”. Com si no l’haguessin atupat prou, ells. Un argument que, ultra ser fals, ofèn la intel·ligència. Perquè un, per poc que hi entengui, de política, sap que amenaçar amb la independència és la manera més eficaç de salvar l’Estatut (si hom el volgués salvar). Un alçament independentista és l’única raó per la qual el Tribunal Constitucional podria inhibir-se de dictar sentència sobre l’Estatut, o dictar-la sense ni tocar-ne una coma (amb l’esperança que, així, els rius catalans tornaran a les lleres espanyoles). Si jo fos autonomista, aquesta seria la meva opció, i ara estaria brodant la consulta del meu llogarret.

Si el PSC fos un partit autonomista, no només mostraria un gran respecte per les consultes de demà, sinó que –discretament, potser– les impulsaria. Però no és el cas. Perquè el PSC és presoner del seu adeena espanyolista i no pot trair la seva lleialtat fonamental, que és a la meseta. Incapaç de presentar cap argument a favor de romandre a Espanya, no sap sinó engronsar la bubota del trencament civil (una altra mentida podrida, perquè els beneficis de la independència són per a tots els catalans). Al carrer Nicaragua saben que perdran les pròximes eleccions autonòmiques i ja es veuen a venir que seran les últimes, perquè la cita electoral següent serà per decidir la composició del Parlament de l’Estat català. Unes eleccions en què el PSC ho tindrà molt negre.

L'endemà de la independència

Diumenge 29 de novembre, Festa Major de Llavaneres. Fem parada de la plataforma Decideix Llavaneres i informem sobre la consulta per la independència de Catalunya que farem en el poble el 28 de febrer del 2010. Hi ha gent que se sorprèn que en un lloc com Llavaneres es faci això: “¡Com ha canviat el poble!”, exclama un. A moltes persones se'ls il·lumina la cara i regalimen gratitud. N’hi ha que ens defugen com a empestats, el rictus hostil clavat en el rostre. I n'hi ha que fan preguntes d’allò més interessants, que fins ara no se sentien: “¿Com ho farem des del punt de vista pràctic? ¿Què farem amb les carreteres i amb les oficines d’hisenda, per exemple, l’endemà de la independència? Algú hauria de pensar-hi, en això.” Ja s’hi pensa, i molt, responc. Hi ha equips competents que s'hi cremen celles i neurones (el Cercle d’Estudis Sobiranistes, el Centre Català de Negocis, el Tercer Congrés Catalanista, el Centre d’Estudis Estratègics i d’altres). A més, hi ha l’experiència acumulada els últims vint anys a les repúbliques bàltiques, Eslovènia, Eslovàquia, Montenegro, etc. Prenguem llum de na pintora.

Però la pregunta és pertinent. ¿Com ho engirgolarem? Amb les carreteres no hi veig problema: se’n canvia la titularitat i avall tartana –bé que les hem pagades, i amb escreix! Les pensions presenten més complexitat: caldrà alliberar les oficines d’hisenda i posar-les a les ordres del govern maulet. L'Estat català haurà de pagar les pensions a uns treballadors que han cotitzat tota la vida a l’Estat espanyol. Cap problema: es calcula què toca pagar i es paga (i poc després s'incrementa d'un 25%). Però, ¿què passarà si l’Estat veí no reconeix el nostre Estat –una avinentesa ben probable– i es nega a negociar els traspassos? Fàcil: pegarem tisorada. La qual cosa pot tenir conseqüències la mar de divertides. Verbigràcia que, durant uns anys, els pensionistes cobraran dues pensions: l'espanyola i la catalana.

Jo ja ho he decidit: vull ser pensionista d’una Catalunya independent! (Llàstima que, quan m'arribi el dia de cobrar-la, la pensió espanyola ja serà història. Snif.)