Paradís perdut

Llegir és un paradís de paper i de tinta seca, un verger condemnat, com tots els paradisos, a l’extinció i a l’elegia. Només el fet de pensar-ho vol dir que l’he perdut. I escriure és una manera de plorar-lo.

Diuen que un dia tornarà. No ho sé. No ho crec. Els paradisos no tornen mai. Són com les basses i els safarejos plens de capgrossos de quan érem infants, que ja no hi són; com els raucs de les granotes i els gripaus, que ja no se senten. Són una forma de felicitat que mor darrere nostre, una pèrdua definitiva.

Envellir és això: anar de mancada i que les pèrdues siguin irreparables.

L'aixeta i el pipí

Tots ho hem fet: obrir l’aixeta per a provocar la reacció simpàtica de la bufeta i fer rajar el pipí. Doncs bé, entre la lectura i l’escriptura s’estableix una relació molt semblant. A voltes s’esdevé que una lectura és una incitació permanent a la nota, l’apunt o el poema, de tal manera que un es veu privat de llegir amb tranquil·litat i fluidesa. La lectura estimula l’escriptura com l’aixeta oberta ho fa amb el pipí. Ara m’abelleix canviar de símil. Hi ha llibres, capítols o poemes que escalfen el pensament fins al punt de fer-li arrencar el bull, i llavors ja no basta subratllar: l’única manera d’abaixar la temperatura és agafar un bolígraf i prendre notes, o abraonar-se damunt el teclat de l’ordinador i esbravar-se. Això implica que la lectura s’entrebanca i s’alenteix –cosa que, quan un va just de temps, fa ràbia. Diguem-ne efecte aixeta, que només experimentem amb alguns autors –a mi m’ha passat últimament amb Vinyoli, Sampere, Bello o Fiol. És un trasbals significatiu: vol dir que hem establert una relació intensa amb l’autor, que hem descobert en ell veritats que són nostres, que ens ha ofert aquell esglaó a partir del qual ens sentim créixer. És un moviment d’exaltació que ens transporta cap a l’escriptura, un èxtasi que ens du no pas a escriure, sinó a escriure’ns.

Si la literatura té cap utilitat, deu ser aquesta.

Llegir i escriure

Sempre llegim a favor d’algú –si li anéssim en contra, no el llegiríem. Que la nostra disposició favorable (l’apriorisme positiu que posem en tota lectura) es vegi frustrada, ja és formatge d’un altre sarró. Quan això passa ens sentim literalment estafats, i el ressentiment (l’apriorisme negatiu que substitueix l’anterior) pot durar molt: anys, lustres, tota la vida.

En canvi, escrivim sempre contra un o altre quídam. Impugnem les idees, la retòrica, els interessos, l’estil, la cosmoescriptura d’algú que ha tingut la gosadia d’escriure abans que nosaltres. També ho fem per despit, per enveja, per no ser menys; escrivim perquè ens fa ràbia que aquell altre escrigui, i ho faci bé, i li ho reconeguin. Escrivim la mesquinesa d’escriure.

La lectura és una civilitzada i humil acció de gràcies; d’altra banda, l’escriptura és orgullosa, és una llenderada de vanitat projectada sobre molts. Llegir és construir; escriure és descalçar els fonaments d’altri, opugnar-lo, destruir-lo. Els escriptors són una guarda d’insolents, i llurs lectors, uns que ho consenten.

¿I tu? ¿A favor de qui llegeixes? ¿Contra qui escrius?

Soledats

Escriure és escoltar la soledat de dins. Llegir és escoltar les soledats de fora. Estimar és empeltar la pròpia soledat en la soledat d’algú altre. Som un vivàrium de solituds, ves, cadascú amb el seu nom inintel·ligible inscrit en una placa, ran de terra (talment arbusts que no saben mirar al cel i tanmateix n’esperen pluja, i si no plou segreguen fe); sols enmig de la congregació arbustiva. Al voltant nostre tot és mudança, tot compareix i fuig, menys la soledat, que hi és sempre; i ens acompanya, tothora, garingola ençà.

Guia pràctica perquè els pares puguem llegir

Perquè els nens no ens deixen. Vet aquí el problema, i no pas que els fills no es facin lectors –amb tots els respectes deguts a en Joan Carles Gibrés i la seva Guia pràctica, que vaig trobar ahir (sospitosament) camuflada dins el diari. I és que ja n’hi ha prou de nens i de nenes i de puericultura i de pedagogia i de filioteràpia! ¿I nosaltres què? ¿Qui ens defensa? Us ho dic de seguida: jo. I ja que un atac no ha pogut ser, la millor defensa serà un contraatac. Heus-lo ací en forma de decàleg admonitori:

1) Els nens, a jóc ben d’hora –i no s’hi valen plors.

2) Feu per manera que dormin bé: l’endemà faran matinades.

3) A l’escoleta, pagueu de grat el plus de menjador. Us estalviareu quatre (!) viatges d’anar i venir, i havent dinat tindreu temps per llegir.

4) Obsequieu els avis amb la presència esponerosa dels nens: ells no desitgen altra cosa –fins que rondinen.

5) Exploteu sense límits ni complexos el recurs cosins: ells no se n’adonen, que els utilitzeu.

6) Deixeu que les mares gaudeixin dels fills, i feu-ho durar fins que hi hagi signes de maror.

7) Complimenteu els vostres germans, perquè quan estiguin a tir s’avindran a cangurar el marrec una estona –no us sabran dir que no.

8) No patiu gens, pares com jo, si veieu poc els fills, car sou com el portaequipatge d’una bicicleta: si no hi és, la bici va igual, i si hi és, serveix sols per carregar trastos.

9) No porteu el nen al parc sense dur un llibre a la butxaca: sovint hi ha animadors infantils free lance que entretenen la canalla de franc.

10) Quan sigui el dia i l’hora de dur el nyec a la piscina, simuleu una indisposició: tindreu la tarda lliure, guanyareu temps per llegir i també qualitat de vida.

Llegir i escriure

Llegir és rebre pensament i bellesa. Beure tinta de pensar i vessar-la dins la sang. Entomar bellor en blanc i negre que dins nostre torna de colors. Omplir el dipòsit de combustible de l’ànima. Civilitzadament i humil. L’alè del demiürg. La diàstole.

Escriure és mitjançar entre la foscor de la terra i la claror del paper. Donar llum i donar a llum. Com un arbust que brota i ens explica què ha vist a sota. Donar una segona florida a les plantes que dormen dins el grafit. Ser el llapis del món i obeir sobre el paper les seves ordres. Visceralment. El mèdium de Palau i Fabre. La sístole.

Els enemics de la lectura

Per guanyar una guerra cal, abans de res, identificar l’enemic. Doncs bé, en la Guerra Mundial pel Temps i la Cultura Escrita, els que militem en el bàndol de la lectura tenim cinc enemics:

1) ELS NENS, perquè el seu activisme domèstic impossibilita fins la lectura del diari, que va rodant tot el dia per casa fins que els nens són a dormir; llavors has de triar entre migllegir la premsa o pegar una estiradeta al llibre que dormita sobre la lleixa. Facis el que facis, falta temps per fer-ho.

2) ELS NENS, perquè es complauen a estimbar els llibres que descansen a les plantes baixes de la prestageria, i quan pots has de col·locar-los de nou, a la correguda, i com que estàs aqueferat els entatxones a la babalà, i quan els busques no els trobes.

3) ELS NENS, perquè quan en teoria tens temps de llegir (se suposa que el cap de setmana) ells corren tot el dia per casa i si són dins no pots llegir una trista plana i si són fora tu ets fora amb ells. I has d’esperar –com sempre– l’hora de dur les criatures a jóc.

4) ELS NENS, perquè adesiara els has de treure a pasturar i un allotjament rural surt més car que una suite en el Princesa Sofía -i si els has de dur al dentista, no diguem! I llavors ja em diràs qui té saldo per comprar llibres.

5) ELS NENS, perquè, quan de nit tens una estona per llegir o escriure, sovint et falta energia per arborar les parpelles i sostenir el volum: la feina i els fills t’han buidat la bateria i a les onze tocades peses figues.

EPIFONEMA: Lectors i/o escriptors del món, tingueu condons sempre a mà.

L'estímul de la lectura

Carlos Ruiz Zafón diu: “La lectura s’estimula amb bons llibres i poques tonteries” (Avui Cultura, 17-4-08). Vet aquí una frase tan plena de seny com buida de sentit de la realitat. Plena de seny, perquè en un món diguem-ne racional les coses són o haurien de ser així: llibre bo ven, llibre dolent no ven. Buida de sentit de la realitat, perquè en el món real (almenys en el món real circumscrit a Catalunya) les coses no van pas així.

Aquest Sant Jordi, els llibres més venuts (i de llarg!) a Catalunya no seran els bons, sinó els tontos –com els altres dies de l’any, però més. I és clar, difícilment estimularà la lectura un bon llibre que no es llegeix. Tant de bo això que diu en Ruiz Zafón fos veritat. Hauria de ser-ho. De vegades ho és -en el cas de la literatura catalana, molt poques vegades.

La catalana és una bona literatura sense lectors, una literatura que genera autors i llibres esplèndids en tots els gèneres… que no es llegeixen. La catalana no té res a envejar a les literatures del seu entorn, ans al contrari: aquestes tenen coses a envejar a la catalana. Des de les literatures italiana, occitana, francesa, castellana i galaicoportuguesa poden envejar un Sánchez Piñol, un Jaume Cabré, un Francesc Miralles; o un Sebastià Alzamora, un Toni Ibáñez, una Susanna Rafart...

Vull recordar unes paraules que Sam Abrams va pronunciar el març del 2007 a l’Ateneu de Maó: “La literatura catalana té una potència molt forta, està en un bon moment, i a tot arreu (a Catalunya, al País Valencià, a Balears…). Però si aquesta situació no es corregeix [es refereix al monopoli que la narrativa de consum té a les llibreries], acabarà erosionant l’esplèndida creativitat de la literatura catalana, que a hores d’ara, amb una gran quantitat de bastons a les rodes, és més potent i plural que la castellana, que ho té tot fet amb un estat al darrere. I la gent es pot afartar de lluitar.” I després, pensant en Menorca, Abrams afirmà: "Res en llengua castellana s'assembla al que fan Margalida Ballester o Ponç Pons".

Aquest Sant Jordi, com tots els santjordis dels últims anys, serà una epifania del llibre-tonteria, les editorials faran calé llarg, serà el dia del llibre mediàtic i dels personatges públics. La literatura no hi serà: estarà tancada a casa, com la Ventafocs. I la lectura l’estimularà, qualsevol dia, aquella mare o aquell pare que, absorts en la lectura d’un bon llibre, no s’adonaran que el sopar es crema en el forn, i el nen menjarà una torrada amb tomàquet i embotit, i sabrà que és per culpa d’un llibre.