diumenge, 26 d’abril de 2009

Soledats

Escriure és escoltar la soledat de dins. Llegir és escoltar les soledats de fora. Estimar és empeltar la pròpia soledat en la soledat d’algú altre. Som un vivàrium de solituds, ves, cadascú amb el seu nom inintel·ligible inscrit en una placa, ran de terra (talment arbusts que no saben mirar al cel i tanmateix n’esperen pluja, i si no plou segreguen fe); sols enmig de la congregació arbustiva. Al voltant nostre tot és mudança, tot compareix i fuig, menys la soledat, que hi és sempre; i ens acompanya, tothora, garingola ençà.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

La soledat és l'impuls vital per excel·lència. Abastar-la amb plenitud ens aboca a la llibertat. Negar-la ens anorrea.

Joan Calsapeu ha dit...

Ho subscric. Jo també ho penso, això -sobretot, ho sento.

Anònim ha dit...

Bé, ara ja podrem iniciar un debat sobre l'anonimat en el món d'internet. Sé que hi ha moltes veus que no hi estan a favor. A vegades però és bo també centrar-nos en les idees i no en qui les transmet.
A partir d'ara el meu anonimat ho serà un xic menys, però calia pagar aquest preu per fer-te saber que el teu blog és una font enriquidora i vital per alguns. Ara que t'has fet mataroní resident haurem de trobar un moment per fer-la petar!

Afegeixo al teu comentari: Compartir la solitud sense paraules és el millor estar amb algú altre. Sentir l'altre i saber que no calen mots per dir-ho. A vegades els mots ens ajuden a enfortir aquest sentir quan flaqueja. Desatenent la llengua perdem la possibilitat de reexir.