dijous, 9 d’abril de 2009

Ella i el mar

Observo la plenitud blava del mar. Somriu i m’encomana una alegria d’argent. La placenta ha cessat d’increpar-me. L’enyorança del safareig amniòtic ja no em rapinya per dins, ara és un enyor que reposa sobre un matalàs de vísceres asserenades. Prop meu, la nostra filla replega sauló amb la pala de plàstic i en va omplint la galledeta amb un objectiu clar: el recipient és ella, i en omplir-lo ella s’omple sense acabar-se d’omplir. Ha de créixer, encara. En canvi, jo sóc un home ple o acomplert -una galledeta plena que un dia es buidarà del tot. I no sabria dir qui somriu més, si ella o el mar.

4 comentaris:

USD ha dit...

tots estem encara mig buits, o mig plens

Joan Calsapeu ha dit...

Sí. Però aquesta mitja buidor, o mitja plenitud, ens acompanyarà al llarg (o al curt) de tota la vida que ens resta.

USD, m'ha agradat molt, el teu blog de portes obertes i sortides dignes -és lenitiu.

Núria Talavera ha dit...

Joan, estic aprenent molt vocabulari amb tu, gràcies .-) No deus pas fer classe a l'institut de Llavaneres? hi tinc un amic, allà

Joan Calsapeu ha dit...

No. Faig mitja jornada a l'institut públic d'Arenys de Mar; i quatre vespres, de dilluns a dijous, faig les classes de català per a adults de l'Òmnium -són un descans!