dimecres, 1 d’abril de 2009

'Entre Cavorques i Albió. Un dietari', de B. Fiol

Sóc al tren, assegut a l’esquerra d’una col·lega de la feina. Davant d’ella seu una noia que deu tenir uns vint anys, més aviat baixa, els cabells llargs color panotxa, faldilla texana i ulleres fosques (tipus anys setanta) que li tapen mitja cara –atractiva, sí. A les mans hi tinc un llibre blanc, un punt fosc clavat dins l’espessor dels fulls. “Què llegeixes?”, s’interessa la col·lega. “Un dietari”, responc. Li vull explicar quina mena de dietari és, però m’adono que em costarà. El tren arrenca. Som a Arenys de Mar i fem cap a Mataró. “Si vols, te’n llegeixo alguns fragments perquè te’n facis una idea”, proposo. Crec que és l’opció millor. Ella fa que sí. Vaig espigolant passatges que he subratllat, i els dic:

“La filosofia dóna seguretat produint més inseguretat. És a incrementar la seva inseguretat que el filòsof ha d’exercitar-se.”

“Molt més important que els meandres de l’escriptura és l’escriguera, que és concomitant amb el pensament.”

(La noia dels cabells color vint anys i faldilla fosca m’observa des dels vidres texans de les ulleres. Deu pensar que sóc un sonat -potser té raó.) Segueixo:

“Els jos –siguin el que siguin, exageració o il·lusió, etc.– dels individus no pinten una regadora al costat del moviment o de l’evolució de l’espècie. Tots hauríem de tenir una mica mentalitat de paleontòleg.”

“Les il·lusions i els entusiasmes són propis de la joventut. Després sols queda una mena de caboteria o tossudesa gairebé mecànica. Les cartes que encara, amb una mica de sort, puguin ser-te repartides mai no conformaran una escala de color.”

Un poc més de picadís i la meva col·lega es dóna per satisfeta: se n’ha fet una idea i troba que la lectura fa profitós el trajecte Arenys-Mataró i viceversa. Arribat a destí i ja alçant-me, la noia dels cabells texans i faldilla panotxa s’arrenca tot d’una l’antifaç i m’envela: “Perdona, ¿que em pots dir el títol i l’autor del llibre?” “Prou! –faig–: Entre Cavorques i Albió. Un dietari, de Bartomeu Fiol”. I ella, que ha tret el mòbil, ho registra lletra per lletra. Trobo que duu feina: e-n-t-r-e-c-a-v-o-r-q-u-e-s-i-a-l-b-i-o-f-i-o-l. Però avui les noies panotxes texanes de vint anys són així.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

MORAL:tots els de mès de 40 ens quedem bocabadats davant qualsevol mossa d'entre 20 i 25;sobretot si a més, demostra interes per les nostres lectures i les nostres coses sense saber ni qui som."Incrementem la nostra falsa seguretat per sentirnos més segurs"

KIKU

Anònim ha dit...

Mira, una manera de lligar com una altra.

Joan Calsapeu ha dit...

Si a la nostra edat (quaranta i pocs)ens veiéssim amb la necessitat de tornar a (intentar) lligar, hauríem d'explotar les nostres habilitats literàries o paraliteràries. Si ens hem de refiar dels altres recursos, estem ben arreglats... (Parlo per mi, clar.