divendres, 24 d’abril de 2009

Nen que llegeix un poema en veu alta i s'equivoca

Som insegurs i molt vulnerables. En tenim consciència plena, però ens fa vergonya donar llum a les febleses –com és lògic: el combat atàvic per la supervivència dels individus i de l’espècie demana mostrar fortalesa allí on hi ha tovor. I és quan la vida ens vulnera en públic que l’empatia i la compassió s’activen. Per exemple. Un nen llegeix un poema davant el respectable i la vessa (s’embarbussa, s’encalla o emmudeix), s’enrojola i exhala una ranera mentre sonda el cervell en cerca dels mots extraviats. El seu tràngol desferma un ruixat de tendresa que s’infiltra part dedins els porus dels oïdors, es capbussa dins la sang i obra el miracle de la fraternitat humana, una commoció com una onada, una mena de meravellosa consanguinitat de l’ànima.

2 comentaris:

USD ha dit...

ser febles ens fa més humans

Joan Calsapeu ha dit...

Sí. Ara bé, hi ha vegades que convé ser menys humans. Si un dia d'aquests declarem -i defensem- la independència de Catalunya, ens caldrà "deshumanitzar-nos" ferm. Perquè haurem de semblar forts.