divendres, 10 d’abril del 2009

El poble de Damià Huguet

El 1996, quan servidor encetava una vida nova feta d’illes (Mallorca, Eivissa i Mallorca de nou), el poeta Damià Huguet va tenir la indelicadesa de morir-se. Només tenia cinquanta anys. Jo arribava i ell partia. No vaig tenir temps de conèixer-lo. Sí que vaig tastar la seva poesia, que aleshores coneixia poca gent fora Mallorca. Edicions 62 li havia publicat Guarets a l’alba el 1987, sí, però en Damià feia vida a Campos, no es prodigava fora de l’illa, escrivia en foraviler, i entre una cosa i l’altra els seus versos van passar de llis pel Principat. Hom no sabia mirar enllà del localisme (només aparent) de la seva poesia. La recepció del poeta al continent va millorar el 1999, quan Proa va publicar una Antologia poètica del campaner.

Aquell mateix any vaig deixar enrere Eivissa, i, pres per un atac d’oxitocina, vaig plantar la tenda a Campos, el poble de Damià Huguet Canova. Allí vaig tenir el privilegi de contrastar, in situ, els versos del campaner amb el paisatge on arrelaven. A Campos estant, llegir en Damià i sortir a passejar els gossos a les rotes eren dos caires d’una sola experiència. A la major part del poble no hi havia aigua corrent: a casa la portava un camió-cisterna que ens omplia el dipòsit; l'aigua era cara i teníem bon compte de no tudar-la –quan avui sento parlar de restriccions, em vénen rialles.

Campos era una vila pagesa, ramadera –pescadora ja no– i preturística. Gent de call vermell, en deien i se’n diuen, pel color rogenc de la terra i pel bater del sol que tinta els cossos quan tornen dels conrons, havent collit tàperes, plegat ametles o espàrecs, llaurat el tros, o havent omplert caixes de tomàtigues, pebreres i colfloris. Els campaners es queixaven d’haver quedat al marge del progrés que envaïa Mallorca en forma d’hotels, pubs, restaurants, blocs de pisos i urbanitzacions. Titons, no sabien el que es deien... Aquell dol treia de polleguera en Damià –i a mi també. Quan, fa ben poc, van tastar el xarop de la urbanització massiva, el remei se’ls va entravessar i van fer caure el govern municipal del PP per posar-ne un d’Unió Mallorquina.

Tot això ho explico perquè l’altre dia en Sebastià Alzamora ens ennovava que l’editorial Perifèrics ha publicat l'Obra poètica completa de Damià Huguet Canova en dos volums, el segon dels quals conté l’obra lírica inèdita que s’ha trobat als calaixos de ca seva. Volums que m’afanyo a comanar al meu llibreter. Gràcies, Sebastià.

1 comentari:

M ha dit...

Hola, Joan!
No sóc de Campos, però hi vaig viure fa un grapat d'anys. De fet, es podria dir que l'empremta que em va deixar el poble m'ha transformat en una "dona de call roig" per sempre més.
Jo tampoc no vaig conèixer en Damià Huguet tot i que, segurament, me'l vaig topar més d'un cop en el meu infantil deambular per aquell món campaner primigeni i tantes vegades evocat.
Si he conegut l'existència d'en Damià i he gaudit de la seva poesia ha estat gràcies a tu, que me l'has descobert.
No cal dir que l'experiència de retrobar el llenguatge foraviler, amarat de lírica, m'ha deixat un regust d'allò més proustià.
Salut i moltes gràcies!