dimarts, 31 de març de 2009

Fer l'Erasmus

L’Hèctor, el fill d’un amic meu, ha anat a Leipzig a fer l’Erasmus –rectifico: hi ha anat a estudiar. Abans de fer-hi cap, l’alemany el duia pengim-penjam. I, bo i així, en ser dins l’aula no ha tingut l’acudit d’alçar el braç per dir: “In English, please!”. Les classes són en alemany. Totes. I qui no en sap, l’aprèn per estudi i per immersió. El primer mes, un potser va venut, però el segon ja no.

¿Com s’ho fan? Vull dir, ¿com s’ho fan els alemanys perquè la seva llengua no naufragui en el pèlag multicultural que és una aula universitària? Doncs ho fan a còpia de normalitat i de respecte. La normalitat que dóna tenir un estat alemany, i el respecte a tres bandes que això inspira -ço és, el respecte que l’estudiant Erasmus es deu a ell mateix, el respecte envers les institucions educatives del país, i el respecte a la llengua i la cultura alemanyes. Si us hi fixeu bé, es tracta d’una suma d’autorespectes.

Si la societat catalana tingués a bé autorespectar-se, i aquest rou amarés les nostres universitats, li seria molt fàcil fer-se respectar dels altres. Seria un ressort natural. Cap Erasmus no tindria la barra d’alçar el braç i envergar: “No entiendo el catalán”. I cap professor no mudaria la llengua per donar-li el gust.

8 comentaris:

Mireia ha dit...

Un post ben rodó, Joan, felicitats!

Joan Calsapeu ha dit...

Gràcies, Mireia. A mi m'ha agradat molt teu darrer apunt, sobre la televisió i l'experiment sociològic del cafè. I és que la gent no sap per què li agrada el que li agrada. De fet, la gent -en general- no sap res de res. No sap què vol ni què no vol, no sap si és feliç o infeliç. Viuen -o vivim- en la inòpia.

Pessoa deia que els éssers humans s'assemblen als gats, que s'ajeuen al sol i no es qüestionen si fer altra cosa podria ser més lògic, o més just, o més raonable, o més profitós, o més satisfactori.

Anònim ha dit...

Jo sé que sóc feliç, i, en principi, em sembla que sé el que vull. I el que m'agrada sé per què m'agrada, que consti!!!!
Això dels gats trobo que, tot i que pot ser cert fins a cert punt, no es pot generalitzar.

Joan Calsapeu ha dit...

¿N'estàs segur, que ets feliç? Sovint, un creu que és feliç perquè es mor de ganes de ser-ho, o perquè no sabria assumir que no ho és. De vegades, la felicitat és una forma d'autoengany.

Servidor formo part d'aquesta immensa colla de despistats, o d'ignorants, que no ho sabem, si som feliços o no.

Núria ha dit...

"Abans rebentaríem que deixar endevinar als altres que som desgraciats... La gent s'estima més passar per descarada que per desgraciada" Incerta glòria, de Joan Sales.

Joan Calsapeu ha dit...

Ècco il qua!

Núria Talavera ha dit...

Doncs jo crec que els alemanys s'ho fan tal com dius, tenint un estat propi, perquè, malgrat que ens pesi, encara ara vivim sota el pensament romàntic (em refereixo al segle) d'un estat=una llengua i fins que això no canviï o tenim un estat o la nostra llengua té mala peça al teler. No sé si he estat prou clara... Una altra cosa seria que un estat defensés totes i cadascuna de les llengües del seu territori sense fer diferències... cosa que crec que no veuran ni els meus ulls ni -m'atreviria a augurar- els de la meva filla -que només té 18 mesos...

pel que fa a l'altre tema, diria que n'estic tan segura com del que acabo de comentar i com que sóc una agosarada puc afirmar que em considero molt feliç i a més a més sé per què! :-)

Anònim ha dit...

Nois i noies, al final veig que la meva teoria és certa. No és politicament correcte reconèixer que un és feliç!!
En fi, doncs pitjor pels altres!!!