dilluns, 2 de març de 2009

Els poemes inacabats de Kavafis

L’octubre del 1932, sis mesos abans de morir, Konstandinos P. Kavafis deia, a qui anava a visitar-lo : “Encara he d’escriure vint-i-cinc poesies!”. En van ser trenta-quatre (sumant-hi alguns esbossos escrits entre 1918 i 1932), però no va tenir temps de fixar-ne la versió definitiva. Aquells poemes inacabats es van publicar per primera vegada, en grec, el 1994, en una documentada edició a cura de Renata Lavagnini.

L’enyorat Alexis Eudald Solà ja havia traduït al català seixanta-sis poemes de Kavafis, publicats l’any 1975 per Curial i reeditats posteriorment. Més tard el neohel·lenista s’atreví amb els inacabats, però la seva mort prematura, el 2001, li privà de fer el pròleg –que hauria estat, sens dubte, un dels millors assajos mai escrits sobre Kavafis. La història es repetia. Ara El cercle de Viena publica la versió catalana d’aquests poemes sota el títol Una simfonia inacabada (desembre 2008).

El volum conté no només els poemes, sinó un comentari acurat sobre cada una de les peces. La feina de triar la versió a publicar a partir dels diferents apunts i esbossos és àrdua i el resultat insegur, per la qual cosa Solà (i abans Lavagnini) es veieren obligats a considerar i comentar també variants i fragments esparsos. Tot plegat ens aboca a una dimensió estimulant i rara de la poesia: la del poema com a edifici en construcció, com a obra en procés, l’aterratge difícil i lent del pensament en el paper.

Els escolis i l’estudi de les fonts són imprescindibles en el cas dels poemes històrics, ja que qui més qui menys va coix en història de l’Imperi bizantí. Això a banda, els temes són els clàssics en Kavafis: la religiositat del poeta, la figura “tràgica” de Julià l’Apòstata, l'erotisme, la llengua grega com a vehicle portador de l’hel·lenisme, l’obsessiva recerca formal… Diu Lavagnini en el pròleg que “Kavafis conservava les poesies que preparava de manera força original: per a cadascuna d’elles formava una mena de sobre artesanal, consistent en un full doblegat (i encara més sovint una tira de paper o un trosset de cartró), que contenia en els seu interior fulls també doblegats amb esbossos, apunts, variants, primeres i segones versions”.

Imprescindible –de debò.