dimarts, 24 de març del 2009

Un altre Kawabata, sisplau

Aquest blog es diu Ucronies perquè vol fer com si el temps no existís. Vol tenir dret a parlar de llibres fent cas omís de la data de publicació del volum. Perquè té la convicció que llegir encadenats a la novetat és tan trist com viure del passat. Creu que un bon lector combina els autors novells amb els clàssics remots (o no tan remots), i escolta el diàleg que s’estableix entre uns i altres. Per això no em reca llegir ara la traducció catalana de La casa de les belles adormides (El cercle de Viena, novembre 2007), de Yasunari Kawabata, baldament representi que l’ha llegida tothom. De fet, se n’ha parlat molt i s’ha venut bé. Però m’ha sabut a poc.

Mishima considerà aquesta novel·la “una obra mestra sense contestació”. No seré jo qui ho discutirà –entre altres raons, perquè no estic qualificat per fer-ho. La casa… té molts ingredients perquè algú com jo xali llegint-la: el decadentisme i l’antihumanisme que l’amaren, l’originalitat del plantejament, la mescla torbadora de delicadesa i de morbositat. Tot plegat juga a favor del plaer lector. Però falla alguna cosa. Kawabata exhibeix tècniques pròpies d’un gran narrador –verbigràcia, reïx de caracteritzar les joves només amb els moviments involuntaris dels seus cossos adormits. Déu n’hi do. Però trobo que fa curt en la connexió amb els records del vell Eguchi. Tot plegat fa una sensació d’esbós. Hi veig el potencial, però trobo a faltar el desplegament de l’energia creativa de Kawabata. Hi ha saó per a fer créixer la planta, però la planta no creix.

Idò bé, sembla que a entrada d’estiu tindrem un Kawabata ufanat, i en català. Es diu País de neu, és una brevíssima història d’amor (o de no-amor), l’està traduint l’Albert Nolla i també la publicarà –gràcies!– El cercle de Viena. Un amic que n’ha llegit la traducció castellana em diu que és meravellosa. L’espero amb candeletes.

4 comentaris:

Mireia ha dit...

Em sembla molt interessant que parlis de llibres que no són novetats editorials. Al cap i a la fi la la creació literària no té "dates".
Llegirem amb moooolt de gust qualsevol cosa qeu ens comentis, sigui de quan sigui.
Salutacions

Joan Calsapeu ha dit...

Gràcies, Mireia. Jo també estic pendent dels teus suggeriments. Per començar, ja m'has encès la curiositat de conèixer el que escriu l'Eduard Màrquez.

Anònim ha dit...

Malgrat que sóc un fan declarat d'el Cercle, he de confessar a misses dites que a mi tampoc no em va entusiasmar el títol amb què van encetar la col·lecció. Ras i curt diria que no és la mena de temàtica que m'agrada malgrat reconèixer com aconsegueix passar de puntetes sobre unes escenes reiteradament escabroses fins a fer-nos-les veure com a normals i, a la vegada, crear una atmosfera de malestar que plana sobre cada pàgina. Trobo que en el teu post descobreixes algunes de les raons addicionals per les quals no vaig deixar de notar una sensació de deseiximent durant la lectura.

Cal dir que era una jugada arriscada començar amb aquell títol una col·lecció de clàssics moderns (quanta gent coneixia Kawabata fins ara a casa nostra?) i que ha sortit sorprenentment bé.

"País de neu" -estic d'acord amb el teu amic- és un tros de llibre, un esboç d'història d'amour fou, en aparença només una nouvelle, que es va elevant i elevant fins arribar a un final extraordinari, foc en la neu, que demostra com la bona literatura pot, amb sensibilitat i ofici, atènyer a través d'un argument senzill i poques pàgines la transcendència.

Sembla que haurem d'esperar fins al juny!

Mireia ha dit...

Per a la setmana que ve preparo la ressenya d'un llibre que , si em permets l'expressió, "no hauries de deixar passar". L'Eduard Márqudez també penso que és una bona tria, però aquest que ressenyaré em faria il.lusió que el llegissis.
Fins aviat