dijous, 26 de març de 2009

Calders íntim

Avui m’han explicat dues anècdotes relacionades amb Pere Calders. M’han arribat del seu entorn familiar –no estic autoritzat a precisar més, ho sento. Són dues xafarderies que tenen interès perquè ens parlen del tarannà, alhora tímid i juganer, de l’escriptor. Allà van.

Primera. Conten que un diumenge al matí Calders va anar al forn per comprar les postres del dinar. En ser-hi, una dona va i li enfloca: “¿Que té hora?” L’escriptor se la mira amb uns ulls com taronges i fa escarafalls: “I ara! Ves que fins i tot a la fleca hem de demanar hora perquè ens despatxin? Aquesta sí que és bona!”. I la dona que fa: “No, no, li demano si em sap dir quina hora és!”. Calders es posa vermell com un pebrot i fuig cap a casa, coa baixa i sense postres. “¿Com és que véns mans buides?", l’envesteix la seva muller. “No res, Rosa, que avui per postres menjarem fruita”.

Segona. Els dissabtes o els diumenges, a primera hora de la tarda, Calders i Artís-Gener feien una partida d’escacs a casa d’aquest –a més de cunyats, eren veïns. I a tots dos els abellia fer el trapella. Calders de vegades li deia al seu company de joc: “Em sembla que han trucat”. “No he sentit res”, feia en Tísner. “És que estàs sord”, li engaltava. I quan l'Avel·lí s’aixecava i feia cap a la porta, Calders li canviava algunes peces. Era entremaliat com ell sol.

10 comentaris:

Anònim ha dit...

Boniques anècdotes. Gràcies per recordar-nos el divertit PERE CALDERS.
Imma C.

Joan Calsapeu ha dit...

De res, Imma. Aquí en va una altra, si vols. En Pere Calders tenia una fixació amb els barrets: barret que veia, barret que agafava i es calava en el cap. Tot seguit s'avergonyia del seu atreviment, s'enrojolava, es treia el capell i el tornava deixar al seu lloc.

Calders era molt divertit, sí; i entranyable.

Mireia ha dit...

A mi m'hauria fet molta il·lusió conexer-lo, tamt a ell com al Jesús Moncada!
Ens queda el seu llegat, els seus llibres, que són una meravella!

Núria Talavera ha dit...

em fascina la vida personal dels escriptors, o bé sóc una xafardera o bé tinc ànima de voyeur literària... Gràcies per explicar-les, m'has fet recordar una anècdota que em va passar amb el Bernardo Atxaga, algun dia la recordaré al meu blog.

Joan Calsapeu ha dit...

Núria: a sants i a minyons no prometis si no dons. M'ho crec i ho aniré a cercar.

Núria Talavera ha dit...

jajaja, de veritat que ho faré, ara bé, no en tinc ni idea de quan serà (així hauràs de passar molt sovint pel meu blog :)

Per cert, en quina categoria t'he d'incloure: sant o minyó?

Joan Calsapeu ha dit...

Com que vivim en una societat infantilitzada, i -a pesar de l'edat que tinc- bé em deu arribar un esquit pueril o altre, inclou-me dins la categoria dels minyons -a la dels sants, segur que no.

Víctor Xaubet ha dit...

Jo no he acabat d'entendre la primera anècdota. Ja me l'explicaràs quan tinguis un moment.

Jaume Viladric ha dit...

Joan,
M'ha agradat molt llegir les dues anècdotes del Pere Calders. El tinc com a principal proveïdor d'històries a la meva tauleta de nit.
Fa un parell d'anys que estic preparant una sorpresa sobre Calders i que va avançant mooooolt lentament. Després d'haver llegit el teu article m'han vingut ganes de donar-li una bona empenta per acabar-la.

Una abraçada,

Jaume

Joan Calsapeu ha dit...

Víctor, si la primera anècdota no s'entén prou bé és que no l'he contada bé. He revisat el text i ja he vist què he fet malament: la pregunta que la dona li va enflocar al forn va ser: "Que té hora?". Ja ho he esmenat.

Jaume: Calders (i en Tisner)són inexhauribles -i junts, eren la pera. Em consta que s'està preparant un espectacle teatral basat en contes de l'Avel·lí Artís-Gener. (Per cert, que et vull veure aviat a Mataró presentant les 'Llegendes de Menorca'.)