Nifs amb la lletra E

El meu NIF (allò que abans se’n deia DNI) acaba amb la lletra E. E d’engrunar, E d’esglai, E d’ensarronar. Quan, al telèfon, he de declamar la tirallonga de números i la lletra, l’aclareixo amb un mot neutre a manera d’exemple; si no estic de gaire bon humor, dic “amb E d’estúpid”, o “d’energumen” –ho faig poques vegades, que a l’altre cap del fil es poden ofendre.

Al Diccionari de la llengua catalana (el de l'IEC) hi ha 7.351 paraules que comencen amb la lletra E. N’hi ha per parar un tren. Però tothom tria sempre la mateixa: “¿amb E d’Espanya, oi?”. “Sí”, faig amb la boca petita, perquè no és qüestió de discutir-m’hi. El nacionalisme banal és així: bades un microsegon i et sorprens amb la pàtria oficial a la boca, i vulgues no vulgues te l’empasses.

N’hi ha que no se’n saben estar. El seu desfici té un nom: hispanoaddicció. És una malaltia, però es pot curar. El remei es diu dignitat i s’administra sense prescripció mèdica; no té efectes secundaris, els nens i les prenyades poden prendre’n sense por i no hi ha sobredosis conegudes: com més se’n pren, millor.

Quan un hom es cura, llavors se li aclareix la vista i sent l’impuls irrefrenable de tirar pel dret. Com ha fet l’hoquei català femení, que ha abandonat la lliga espanyola per jugar una lliga europea privada. Aquest és el camí. Un camí que no és de futur, sinó de present. És ara. ¿Què espera el Barça per abandonar la lliga espanyola? ¿I tots nosaltres?

(PD: El masover d'aquesta barraca se'n va cap a Brussel·les i torna diumenge. Bon cap de setmana.)