dilluns, 30 de març de 2009

De malguanys, ganivets i morts

Malaguanyat: Dic, a tomb de les eleccions europees del juny: “L’Oriol Junqueras és un candidat collonut... però es presenta per un partit que està en fallida estratègica. És un valor malaguanyat.” I m’adono que n’he amollada una altra que fa les darreres. ¿Qui diu, avui, malaguanyat en relació amb algú que, essent un bon llaurador, sembra les llavors en un ermàs? Fa anys que no sento la paraula en boca de ningú. Alabat siga Déu.

Ganivetades: Cada pic que un catalanoparlant parla en espanyol a un nouvingut (o a un vellvingut), enfonsa un ganivet en el pit de la llengua catalana.

Morts: Quan es moren, les llengües van al cel. Just abans són un exèrcit desarmat que es bat en retirada, una host de fonadors que s’han enviat les paraules coll avall i s’han dit i escrit per dins amb tinta de coragre -inútilment, car les llengües de dins només les saben els morts. I en acabat els cossos van aquí i les llengües van allà deçà, on algú potser les articularà a manera de rés o de sonsònia. Brodsky deia que escriure poesia és parlar amb els morts. Assuixí, ¿el català és poesia?

5 comentaris:

Núria Talavera ha dit...

M'has fet pensar en el poema d'Atxaga El erizo, com a metàfora de l'euskera, ara el copiaré al meu blog.

Mireia ha dit...

Uff! Avui ja estava jo prou pessimista!!!

Pel que fa a les paraules, en qüestió de tres generacions se n'han perdut un fotimer.

Joan Calsapeu ha dit...

A veure com s'ho fa anar...

Joan Calsapeu ha dit...

I les que perdrem, Mireia. Em consta que l'italià, el francès i l'alemany també estan desfigurats, a còpia de perdre riquesa interna i formes genuïnes. De tota manera, una cosa és perdre els colors i la personalitat, i una altra cosa és perdre tot això i que a més a més ens desbudellin.

Mireia ha dit...

A novel.la que ressenyaré aquesta setmana al blog hi ha un munt de vocabulari "perdut", va ser una de les coses que més em va atreure d'ella, si pots ja la llegiràs.