dissabte, 21 de març de 2009

Faves

Han tornat les faves –no ho dic amb segones. Quan, a les darreries de l’hivern, aquests llegums salten a la pensa o a la conversa, s’activen tots els dispositius del delit i la frisança. Si no hi pensem i un dia, inesperadament, ens les trobem dins el plat o llegim el seu nom en el menú, la boca s’inunda de saliva i ens envaeix una alegria antiga, una joia gàstrica. Sabem que les avorrirem, sí, però el primer plat de faves de la temporada l’acollim com un present dels déus i busquem algú a qui agrair-lo, de la qual cosa es beneficien els comensals que ens acompanyen. Recordo que Pla deia una cosa semblant en El quadern gris. Ofegades o estofades –tant és– les papil·les fan festa major amb les faves primerenques.

En el meu cas, a més, les faves estan associades a un record d’infantesa. A prop de casa vivia l’oncle Joan, que era pagès i tenia faveres i pesoleres, i els divendres a la tarda la nostra feina era pelar faves i pèsols per dur-los a vendre l’endemà, al mercat de la plaça de Cuba, a Mataró. El rem no era pesat, era fins i tot agradable. M’abellia obrir les beines dels pèsols i escombrar-les per dins amb el polze. Amb les faves era diferent: la beina era pilosa i dura, i un cop oberta calia arrencar-ne els llegums un per un. Era més entretingut. Però la forta aroma d’hort que desprenien aquelles faves m’embriagava, se m'enduia. Mai més he tornat a sentir aquella olor.

2 comentaris:

Mireia ha dit...

Fetes , senzillament, amb una mica de ceba i pernil, molt i mooolt bones!!!

Joan Calsapeu ha dit...

A mi m'agraden molt ofegades, amb pèsols i poc tall.