diumenge, 1 de març de 2009

'El silenci', a Vilafranca

La roda de presentacions d'El silenci (Premi Josep Pla 2009), la primera novel·la de Gaspar Hernàndez, va començar ahir a Vilafranca del Penedès. La cosa va ser en el MerCat, un dels dos restaurants de l’Oriol Llavina, investit suara com a Cuiner de l’Any a Catalunya. Hi vam ser.

Primer acte: petita ruta turística pel centre de Vilafranca de la mà d’un cicerone de luxe, en Jordi Llavina –germà del jove cuiner, sí. El nucli antic de la vila traspua noblesa, ufana i frescor. Els edificis gòtics estan molt ben conservats i la basílica de Santa Maria es dreça com un gran somriure de pedra.

Segon acte: la presentació. No s’hi cap: quina gentada! (sobretot femenina). En Jordi conta que l’acció passa en una nit, a Formentera. L’Umiko, una japonesa malalta a qui oficialment li resta una setmana de vida, demana a un locutor de ràdio -alter ego d’en Gaspar- que, bo i adormida, li parli tota la nit. Si les emocions l’han feta emmalaltir, confia que les paraules la curaran. El ressò de La casa de les belles adormides, de Kawabata, hi és evident. Allò que troba més meritori en la novel·la, diu Llavina, és “l’aliatge entre la literatura japonesa i l’anglosaxona de literatura psicològica i moral”.

És el torn d’en Gaspar. L’autor diu que estem saturats de ficció i ha arribat un moment en què explicar una història és cada cop més difícil. La de l’Umiko és insòlita en la literatura catalana, perquè la crítica de la medicina tradicional i l’aposta per les teràpies alternatives és un tema fins ara absent a les nostres novel·les. La veu narradora ens parla d’ell, cosa que és rellevant, car, diu Hernàndez, “quan una novel·la és en tercera persona sempre hi detectem més ítems de l’autor que no si és redactada en primera persona.” És una observació aguda. Qui vulgui safareig, doncs, en podrà fer una mica.

Tercer acte: Coneixem personalment el poeta Ricard Garcia; la seva dona, Maria, i la Laura Dalmau, afectada també de poesia. Però han badat i no han pogut reservar taula. Llàstima, perquè hem teixit moltes complicitats virtuals i ens venia de gust entaular-nos junts. En Gaspar ens signa dos exemplars de la novel·la –té una feinada!... El sopar, per llepar-se’n els dits (i el preu, assequible): amanida de ventresca de tonyina i tomàquets menuts, arròs amb llagostins i carreretes, garrinet amb puré de moniatos i salsa de mel, compota de carbassa amb gelat de taronja àcida i gelat de maduixa amb sopa de vainilla. Un poc de sobretaula i cap a casa.

Un vespre rodó.

5 comentaris:

Ricard Garcia ha dit...

Fa venir salivera això que descrius, però ja ens vam saber espavilar i trobàrem on fer un bon soparet. Llàstima que no poguéssim estar tots junts, però ja ens ho farem venir bé per coincidir un altre dia. Salutacions!

Joan Calsapeu ha dit...

Salutacions, Ricard!

Jordi Llavina ha dit...

Joan, estic molt content que us hi sentíssiu ben acollits, ahir a Vilafranca. La primera vegada que s'hi passeja fa una certa impressió (és una ciutat força desconeguda). Però espero que, com que hi vindreu sovint, cada vegada us serà més familiar.

Joan Calsapeu ha dit...

Gràcies, Jordi. Sobretot, no ens volem perdre la Festa Major de Vilafranca!

Laura Dalmau ha dit...

M'ha agradat això de: "afecta de poesia". Una afectació ben dolça. I que així sigui!