dijous, 6 d’agost de 2009

L'aixeta i el pipí

Tots ho hem fet: obrir l’aixeta per a provocar la reacció simpàtica de la bufeta i fer rajar el pipí. Doncs bé, entre la lectura i l’escriptura s’estableix una relació molt semblant. A voltes s’esdevé que una lectura és una incitació permanent a la nota, l’apunt o el poema, de tal manera que un es veu privat de llegir amb tranquil·litat i fluidesa. La lectura estimula l’escriptura com l’aixeta oberta ho fa amb el pipí. Ara m’abelleix canviar de símil. Hi ha llibres, capítols o poemes que escalfen el pensament fins al punt de fer-li arrencar el bull, i llavors ja no basta subratllar: l’única manera d’abaixar la temperatura és agafar un bolígraf i prendre notes, o abraonar-se damunt el teclat de l’ordinador i esbravar-se. Això implica que la lectura s’entrebanca i s’alenteix –cosa que, quan un va just de temps, fa ràbia. Diguem-ne efecte aixeta, que només experimentem amb alguns autors –a mi m’ha passat últimament amb Vinyoli, Sampere, Bello o Fiol. És un trasbals significatiu: vol dir que hem establert una relació intensa amb l’autor, que hem descobert en ell veritats que són nostres, que ens ha ofert aquell esglaó a partir del qual ens sentim créixer. És un moviment d’exaltació que ens transporta cap a l’escriptura, un èxtasi que ens du no pas a escriure, sinó a escriure’ns.

Si la literatura té cap utilitat, deu ser aquesta.