dilluns, 31 d’agost de 2009

L'alçada de l'ànima

Quan ho vaig saber,
l’ànima em va caure als peus
i va rodolar sense rumb.

M’està bé: això em passa
per dur-la en sopols, en equilibri
precari, amb el perill cert de caure
i prendre mal.

No anem bé:
l’ànima ha d’anar ran de terra,
com el carro d’anar a comprar
quan l’arrosseguem;

i si mai trabuca, un dia
que abandonem la vorera,
els danys seran escassos,
direm “no caurà més avall”,

ens ajupirem per recollir-la,
l’espolsarem si s’ha embrutat
i farem a pleret la nostra via.

4 comentaris:

Clidice ha dit...

Que curiós com situem un òrgan que ningú no ha trobat, tan enlairat. I si, per ventura, ja hi fos als peus? ni que sigui per la influència secular d'aquells qui ens dirigeixen.

Joan Calsapeu ha dit...

Montse, la teva hipòtesi opugna la meva proposta. Així que -sense voler tenir raó- em defensaré: si l'ànima fos als peus, no tindríem pas la sensació que "ens cau l'ànima als peus". No?

Gràcies!

Clidice ha dit...

Però aleshores, aquella sensació de tenir els peus alats que m'ataca de tant en tant, que em fa sentir lleugera i feliç, no era l'ànima? vaja! o potser és pel meu ateïsme que em fou arrabassada i ara mateix ja no servo la memòria d'on la tenia instal·lada?

(mira tu, m'ha tocat la comprovació de paraules "ingen", com l'empresa que feia els dinosaures a Jurassic Park :P)

Joan Calsapeu ha dit...

Això deu ser que tens l'ànima molt ben posada, Montse -la majoria de la gent la té dislocada.