A la plaça Gran, a Mataró, la nostra filla observa fotos de bestiar de preu, aviram i hortalisses. Els seus ulls es fixen en la imatge d’un cistell ple d’ous, i jo que li demano:-¿Saps d’on vénen els ous, Joana?
-De la mama –respon ella.
Mira si la saben llarga, els infants. Avui, amb aquell desmenjament, la Joana ens ha alliçonat sobre la gènesi del sintagma lexical “la mare dels ous”. Hi penso un segon i estic content: els ous vénen de la mare. Encara sort. Si vinguessin del pare, m’envairia una mena d’inquietud… D’ara endavant em miraré la Francina amb uns altres ulls.
2 comentaris:
Encara sort que els ous d'home no són comestibles. Ai... em ve mal només de pensar-ho...
¿On és escrit, que els ous d'home no són comestibles? Això és una afirmació aventurada, un suposar sense fonament. I, posats a suposar, jo els conjecturo suculents. Cuits a foc lent, tallats en juliana i arrebossadets... mmmmmmm!
Publica un comentari a l'entrada