'All i salobre', de Josep M. de Sagarra

A la callada, com qui no fa res, Proa-Edicions 62 va recuperant joies literàries en la col·lecció La butxaca –llibres de petit format, sí, però no tan petit perquè em càpiguen a cap butxaca. El setembre de l’any passat el grup editorial va reimprimir All i salobre, de Josep M. Sagarra, la segona novel·la del poeta i dramaturg. La Llibreria Catalònia n'havia publicat la primera edició el 1929. Servidor –vergonya, cavallers!– encara no l’havia llegida. Ara sí.

Si Vida privada és una novel·la excel·lent, All i salobre és notable. El retrat que Sagarra fa dels pescadors i les seves condicions de vida al Port de la Selva dels anys vint del segle passat té una plasticitat pròxima a la prosa de Pla. Però si el de Palafrugell excel·lia en la descripció dels escenaris, Sagarra és el mestre de les topografies humanes. Els seus personatges estan dibuixats amb traços virulents, talment les freixures fumejants d’un animal obert en canal. Hi ha frases a la baldor que són veritables llenderades. La novel·la va caure damunt força gent com una poalada d’àcid, es va aglevar un grop de fel, Sagarra va patir més d’un intent d’agressió física. I això que l’havia esbarzerada… Un dels capítols va aparèixer en el setmanari L’Opinió per obrir boca als lectors. “S’organitzà un cristo dels que marquen època”, diu Lluís Permanyer en un llibre sobre Sagarra. Espantat, el poeta va suprimir en el llibre algunes frases i fragments, que no han aparegut en cap edició. ¿Voleu saber quins són? Vegeu-ne alguns:

“De les noies que passen pel carrer n’hi ha que ensenyen uns ulls escurats pel desig, van penjades del braç de nuvi i la boca els crema com si els haguessin pintat les genives amb salfumant. N’hi ha d’altres que sospiren, es pensen que l’aire és tot ple de sucre, altres que s’amaguen el pit amb un vel i altres que sembla que duen una bombeta elèctrica en el baix ventre perquè tothom s’adoni que són dones. […] La selecció femenina que passeja sota les voltes engega uns somriures carregats amb bala; hi ha mirades i rialletes untades d’arsènic i dintre de les costelles d’aquestes xicotes s’hi guarda un cor petit, oliós, fred i amargant, com una oliva.”

Això de la bombeta elèctrica en el baix ventre no li ho van perdonar mai -sobretot a Girona. Si voleu llegir els altres fragments (auto)censurats, els trobareu a l’apèndix 1 del llibre Sagarra, vist pels seus íntims, de Lluís Permanyer (Edhasa, 1982).