A les memòries d’Eugeni Xammar, Seixanta anys d’anar pel món (l’únic volum que el de l’Ametlla del Vallès va donar a la impremta), llegeixo aquesta conversa que l’autor va mantenir amb Eduard Ragasol, futur diputat per Granollers, el 18 d’abril de 1931:“-Si haguessis assistit dimarts passat a la proclamació de la República catalana per uns militars castellans que no sabien el català t’haurien saltat les llàgrimes.
La meva resposta fou aquesta:
-Per a fer-me saltar les llàgrimes a mi la proclamació de la República catalana hauria d’haver estat feta per uns militars catalans que no sabessin el castellà…”
Xammar era així. Un home singularíssim que, recelós dels militars polítics, desconfiava de Macià quan tothom l’aclamava, cosa que el dugué a proposar la creació d’una entitat ad hoc, de nom ‘Associació dels que ja érem catalanistes quan Francesc Macià encara era tinent coronel’. Projecte del qual es va fer ressò El Be Negre -però no va prosperar.
Seixanta anys d’anar pel món (Quaderns Crema, 2007) és un llibre de memòries fruit d’una llarga conversa amb Josep Badia i Moret, un volum impagable que deixa al descobert el Xammar intel·ligent, agut, faceciós, poliglot, àcid i molt molt divertit. Diu Badia en el pròleg: “Eugeni Xammar és un català de projecció internacional, gairebé desconegut a casa nostra. De les seves moltes amistats i coneixences en resten poques. Hi ha dues generacions de catalans que no en saben res o ben poca cosa. La gent de menys de quaranta anys han sentit parlar d’en Xammar com si es tractés d’un home fabulós, llegendari, gairebé mític. Una mostra més del desgavell del nostre país.”
En Quim Torra va contribuir a pal·liar el desgavell amb la publicació de Periodisme? Permetin! La vida i els articles d’Eugeni Xammar (Símbol Editors, 2008). Però aquest llibre no treu l’altre, que és imprescindible.
7 comentaris:
No en sabia res, caldra cercar-lo, gràcies :)
No es mereixen, Montse. Estic segur que, si avui Xammar fos viu i en edat de treballar, no el deixarien treballar a Catalunya Ràdio ni a TV3. I si hi treballés, l'en farien fora.
Era masa intel·ligent, massa independent i massa catalanista.
Joan, d'entrada m'ha sobtat que Xammar tingués aquesta idea de Macià. Fa dues hores que hi rumio per copiar-lo aquí però em dono per vençut: no sé on vaig llegir un telegrama que el 14 d'abril Xammar (a l'estranger) enviava a Macià per comunicar-li que es posava al servei del país i a disposar. És clar, doncs, que ell era abans que res patriota. Una abraçada!
(És ben cert això que dius de TV3 i Cat. Ràdio, mentre tinguin tanta ascendència tot de gent com el diputat lerrouxista Ferran. El darrer que ha caigut de moment és en Xavier Solà: visca!)
És que una cosa no treu l'altra, Jordi. Com a bon patriota, Xammar tenia el deure de posar-se al servei de la República catalana. D'aquí el telegrama. Però això no vol dir que Macià li inspirés gaire confiança. En realitat recelava de l'Avi, i a les pàg. 334-335 del seu llibre explica el perquè de la seva desconfiança -bé, una part del perquè.
Sí, és el que se'n dedueix una mica. Llegeixes la darrera edició de Crema? Volta per allí a casa com tantes d'altres coses pendents; ja em llegiré aquestes pàgines. Per a mi, Macià és un mite!
Sí, llegeixo l'edició de Crema del 2007. Xammar es lamenta que, quan De los Ríos, Marcel·lí Domingo i Nicolau d'Olwer es van reunir a Barcelona amb Macià per a fer-lo desistir de l'Estat català, Macià va dedicar la major part del temps i l'energia a mantenir els ajudants de camp que li havien estat assignats com a President de la República catalana.
No sé si és cert, però és el que va contar d'Olwer, i Xammar se'l creia.
fa bona pinta el lli bre, ara mateix només llegeixo novel.la però el compraré per posar-lo a la llista de lectures pendents.
Publica un comentari a l'entrada