dilluns, 17 d’agost de 2009

L'alvocat de Sagarra

Rellegir amb goig és com tornar a un vell amor i descobrir que encara te l’estimes. És el que m’acaba de passar amb La ruta blava de Josep Maria de Sagarra, la crònica del viatge a la Polinèsia que l’escriptor va fer entre el desembre de 1936 i el juliol de 1937 -crec que tenia setze anys quan el vaig llegir. TV3 en va emetre un reportatge el mes de juny, i fa poc se n’ha fet una adaptació teatral que s’ha presentat al Romea; Edicions 62 el va editar l’any 2000 i enguany l’ha reeditat de nou.

El llibre es va publicar per primera vegada en castellà el 1942, amb el títol El camino azul, i no va aparèixer en la llengua original fins al 1964, quan l’Editorial Selecta obtingué el permís per publicar-lo en català. És l’edició que he rellegit. El volum de tapes grises i títol blau havia voltat per cals pares tota la vida, i per miracle va sobreviure i va anar a petar a les lleixes de casa. El guardo com una joia.

La ruta blava probablement és el millor reportatge en prosa literària que s’ha publicat mai a Catalunya. El llenguatge no té l’exuberància lingüística a què Sagarra ens té avesats: és més sobri, menys barroc, més eficaç. És la crònica d’una decepció, un desmentiment taxatiu de la llegenda del paradís tahitià. “A la Polinèsia només hi ha cocoters, peixos immenjables, fruita sense intenció i clima depriment”, escriu Sagarra, que parla així mateix d’”un cementiri disfressat de Paradís”. La desil·lusió és roent: “a mesura que he anat penetrant dintre el gust d’aquest país m’he convençut que més m’estimo morir afusellat a Europa que coronat de flors i picat de mosquits dins la petxina de nacre de la Polinèsia.”

I per acabar, permeteu-me un apunt frívol. La ruta blava deu ser el primer paper de la literatura catalana que esmenta l’alvocat. Vejats: “Els entusiastes de les Illes fan molts elogis d’una altra mena de carbassó que els francesos en diuen avocat. Jo, a aquests advocats [sic], els trobo una polpa com un sèu vegetal sense suc ni bruc, que amb molta sal i molt oli i vinagre m’arriben a donar la sensació d’un comestible”. És talment així, no em digueu que no.

2 comentaris:

Clidice ha dit...

No contradirem pas al mestre oi? :)

Joan Calsapeu ha dit...

Els mestres són mals de contradir. Sobretot quan hi toquen.