L'alvocat de Sagarra

Rellegir amb goig és com tornar a un vell amor i descobrir que encara te l’estimes. És el que m’acaba de passar amb La ruta blava de Josep Maria de Sagarra, la crònica del viatge a la Polinèsia que l’escriptor va fer entre el desembre de 1936 i el juliol de 1937 -crec que tenia setze anys quan el vaig llegir. TV3 en va emetre un reportatge el mes de juny, i fa poc se n’ha fet una adaptació teatral que s’ha presentat al Romea; Edicions 62 el va editar l’any 2000 i enguany l’ha reeditat de nou.

El llibre es va publicar per primera vegada en castellà el 1942, amb el títol El camino azul, i no va aparèixer en la llengua original fins al 1964, quan l’Editorial Selecta obtingué el permís per publicar-lo en català. És l’edició que he rellegit. El volum de tapes grises i títol blau havia voltat per cals pares tota la vida, i per miracle va sobreviure i va anar a petar a les lleixes de casa. El guardo com una joia.

La ruta blava probablement és el millor reportatge en prosa literària que s’ha publicat mai a Catalunya. El llenguatge no té l’exuberància lingüística a què Sagarra ens té avesats: és més sobri, menys barroc, més eficaç. És la crònica d’una decepció, un desmentiment taxatiu de la llegenda del paradís tahitià. “A la Polinèsia només hi ha cocoters, peixos immenjables, fruita sense intenció i clima depriment”, escriu Sagarra, que parla així mateix d’”un cementiri disfressat de Paradís”. La desil·lusió és roent: “a mesura que he anat penetrant dintre el gust d’aquest país m’he convençut que més m’estimo morir afusellat a Europa que coronat de flors i picat de mosquits dins la petxina de nacre de la Polinèsia.”

I per acabar, permeteu-me un apunt frívol. La ruta blava deu ser el primer paper de la literatura catalana que esmenta l’alvocat. Vejats: “Els entusiastes de les Illes fan molts elogis d’una altra mena de carbassó que els francesos en diuen avocat. Jo, a aquests advocats [sic], els trobo una polpa com un sèu vegetal sense suc ni bruc, que amb molta sal i molt oli i vinagre m’arriben a donar la sensació d’un comestible”. És talment així, no em digueu que no.

La manifestació i l'himne de Sagarra

Digueu-me ensagarrat, ara que he llegit All i salobre, rellegeixo La ruta blava i remeno papers sobre Sagarra. Aquesta meva immersió en l’obra de l’escriptor barceloní m’ha servit per retrobar uns versos que em semblen útils (de cara a la manifestació i tota la pesca) per contestar el gargall que el Tribunal Constitucional està a punt d’esputar-nos a la cara: el poema que el president Macià va encarregar a Sagarra, el 1931, amb la intenció de declarar-lo himne de la República catalana. El transcric, perquè el trobo d’actualitat rabiosa. El poema fou musicat per Amadeu Vives i Roig, però si algú en feia una versió musical nova, potser li daríem ales…

EL CANT DEL POBLE

Glòria, catalans, cantem!
Cantem amb l’ànima!
un crit i una sola veu:
Visca la pàtria!

La nostra terra és redimida!
El gran moment és arribat!
Fora els ultratges! Lluny la mentida!
Ningú ens prendrà la nostra llibertat!

Joia que ha inflamat el cel,
falç i ginesta!
Voli sobre el front l’estel
de la senyera!

Tenim les venes per estimar-la,
i en la tempesta del combat,
tenim els braços per defensar-la!
Ningú ens prendrà la nostra llibertat!

(Josep M. de Sagarra)

'All i salobre', de Josep M. de Sagarra

A la callada, com qui no fa res, Proa-Edicions 62 va recuperant joies literàries en la col·lecció La butxaca –llibres de petit format, sí, però no tan petit perquè em càpiguen a cap butxaca. El setembre de l’any passat el grup editorial va reimprimir All i salobre, de Josep M. Sagarra, la segona novel·la del poeta i dramaturg. La Llibreria Catalònia n'havia publicat la primera edició el 1929. Servidor –vergonya, cavallers!– encara no l’havia llegida. Ara sí.

Si Vida privada és una novel·la excel·lent, All i salobre és notable. El retrat que Sagarra fa dels pescadors i les seves condicions de vida al Port de la Selva dels anys vint del segle passat té una plasticitat pròxima a la prosa de Pla. Però si el de Palafrugell excel·lia en la descripció dels escenaris, Sagarra és el mestre de les topografies humanes. Els seus personatges estan dibuixats amb traços virulents, talment les freixures fumejants d’un animal obert en canal. Hi ha frases a la baldor que són veritables llenderades. La novel·la va caure damunt força gent com una poalada d’àcid, es va aglevar un grop de fel, Sagarra va patir més d’un intent d’agressió física. I això que l’havia esbarzerada… Un dels capítols va aparèixer en el setmanari L’Opinió per obrir boca als lectors. “S’organitzà un cristo dels que marquen època”, diu Lluís Permanyer en un llibre sobre Sagarra. Espantat, el poeta va suprimir en el llibre algunes frases i fragments, que no han aparegut en cap edició. ¿Voleu saber quins són? Vegeu-ne alguns:

“De les noies que passen pel carrer n’hi ha que ensenyen uns ulls escurats pel desig, van penjades del braç de nuvi i la boca els crema com si els haguessin pintat les genives amb salfumant. N’hi ha d’altres que sospiren, es pensen que l’aire és tot ple de sucre, altres que s’amaguen el pit amb un vel i altres que sembla que duen una bombeta elèctrica en el baix ventre perquè tothom s’adoni que són dones. […] La selecció femenina que passeja sota les voltes engega uns somriures carregats amb bala; hi ha mirades i rialletes untades d’arsènic i dintre de les costelles d’aquestes xicotes s’hi guarda un cor petit, oliós, fred i amargant, com una oliva.”

Això de la bombeta elèctrica en el baix ventre no li ho van perdonar mai -sobretot a Girona. Si voleu llegir els altres fragments (auto)censurats, els trobareu a l’apèndix 1 del llibre Sagarra, vist pels seus íntims, de Lluís Permanyer (Edhasa, 1982).

"Vida privada", 75 anys

Josep Maria de Sagarra va escriure molt teatre i poques novel·les (només tres: Paulina Buxareu, All i salobre i Vida privada). La millor, sense dubte, és la darrera, publicada el 1932. Ara fa setanta-cinc anys.
Sagarra ha estat menystingut, durant dècades, per raons extraliteràries. El seu llarg viatge de noces per les mars del sud (1936-38), en plena guerra, i el seu pragmatisme durant la dictadura el feren, anys després, reu d’ostracisme literari. Però això s’ha acabat. Per sort. Perquè Déu alenava en la seva ploma. Quan escrivia, Sagarra caminava sobre l’aigua.
Vida privada és un retrat impietós, càustic, burleta, de la patètica extinció de la noblesa barcelonina. És una novel·la impagable. Joan Solà escrigué fa poc (Avui, 3/1/08) que “aquesta obra és una de les dues o tres peces literàries més potents i enlluernadores de la nostra literatura del segle XX.” És cert. Vegeu-ne una mostra:
“De la Marquesa de Lió es contaven fets més xirois. Al moment del cop revolucionari, la Marquesa va ésser conseqüent. Esperà que els comunistes anessin a violar-la. Duia un pijama excitant i fins i tot la porta del pis mig oberta. Se sentí màrtir de la Monarquia, no volia fugir, volia donar la seva sang i la seva honra per la causa del rei. Veient que no la violava ningú i que els republicans eren una gent pacífica, la Marquesa de Lió s’adonà que estava fent un paper ridícul.”
L’aristocràcia de Vida privada viu desabusada (‘espatllat pels abusos’, DCVB; Sagarra hi suca pa, en aquest adjectiu que el DLC no recull); o sia, viu lliurada a la depravació i l’excés, a la gormanderia sensual, a la desbocada alegria de les braguetes, a la lassitud moral més inescrupolosa. Les elits barcelonines que habiten Vida privada es pixen obscenament sobre l’herència moral dels seus ancestres. Sagarra construeix el relat d’una voluptuosa decadència. En la novel·la, les deixalles de la noblesa catalana viuen el seu ocàs amb l’alegria pròpia del Baix Imperi Romà just abans de la solsida. Conscients de la seva extinció imminent com a subjecte social, les famílies barcelonines “amb escut” encapçalen la revolució sexual dels anys vint amb la frisor de qui es menja una llepolia dolcíssima sabent que no n’hi ha més.
Proa en va fer una edició de butxaca el 2000, però l’edició de referència és la de les Obres completes (3i4, València 1997). L’edició més recent, també de Proa, està precedida per un pròleg de Permanyer: “La Barcelona de Sagarra”.