divendres, 1 de febrer de 2008

"Vida privada", 75 anys

Josep Maria de Sagarra va escriure molt teatre i poques novel·les (només tres: Paulina Buxareu, All i salobre i Vida privada). La millor, sense dubte, és la darrera, publicada el 1932. Ara fa setanta-cinc anys.
Sagarra ha estat menystingut, durant dècades, per raons extraliteràries. El seu llarg viatge de noces per les mars del sud (1936-38), en plena guerra, i el seu pragmatisme durant la dictadura el feren, anys després, reu d’ostracisme literari. Però això s’ha acabat. Per sort. Perquè Déu alenava en la seva ploma. Quan escrivia, Sagarra caminava sobre l’aigua.
Vida privada és un retrat impietós, càustic, burleta, de la patètica extinció de la noblesa barcelonina. És una novel·la impagable. Joan Solà escrigué fa poc (Avui, 3/1/08) que “aquesta obra és una de les dues o tres peces literàries més potents i enlluernadores de la nostra literatura del segle XX.” És cert. Vegeu-ne una mostra:
“De la Marquesa de Lió es contaven fets més xirois. Al moment del cop revolucionari, la Marquesa va ésser conseqüent. Esperà que els comunistes anessin a violar-la. Duia un pijama excitant i fins i tot la porta del pis mig oberta. Se sentí màrtir de la Monarquia, no volia fugir, volia donar la seva sang i la seva honra per la causa del rei. Veient que no la violava ningú i que els republicans eren una gent pacífica, la Marquesa de Lió s’adonà que estava fent un paper ridícul.”
L’aristocràcia de Vida privada viu desabusada (‘espatllat pels abusos’, DCVB; Sagarra hi suca pa, en aquest adjectiu que el DLC no recull); o sia, viu lliurada a la depravació i l’excés, a la gormanderia sensual, a la desbocada alegria de les braguetes, a la lassitud moral més inescrupolosa. Les elits barcelonines que habiten Vida privada es pixen obscenament sobre l’herència moral dels seus ancestres. Sagarra construeix el relat d’una voluptuosa decadència. En la novel·la, les deixalles de la noblesa catalana viuen el seu ocàs amb l’alegria pròpia del Baix Imperi Romà just abans de la solsida. Conscients de la seva extinció imminent com a subjecte social, les famílies barcelonines “amb escut” encapçalen la revolució sexual dels anys vint amb la frisor de qui es menja una llepolia dolcíssima sabent que no n’hi ha més.
Proa en va fer una edició de butxaca el 2000, però l’edició de referència és la de les Obres completes (3i4, València 1997). L’edició més recent, també de Proa, està precedida per un pròleg de Permanyer: “La Barcelona de Sagarra”.