Dante i les excursionistes calentes

Aquesta nit m’ha posseït un desfici cultural irreprimible. Primer m’he capbussat en Les excursionistes calentes, del gran Conrad Son. Després m’he lliurat a la lectura de la Divina Comèdia de Dante en la traducció de Sagarra. Cultura catalana a rompre. No us explicaré l’estat de cos i d’esperit amb què he visionat la cinta porno perquè trobo que no n’heu de fer res.

El que sí us puc dir és que encadenar les dues activitats (primer l’una, després l’altra) és altament instructiu, per tal com se n’obté una perspectiva nova. De camí cap al llit, els ulls plens de son, un no pot evitar d’imaginar-se les senyores i els senyors de la pel·lícula bullint dins olles de pega flamejant i proferint alarits espaordidors. Els paral·lelismes són sorprenents. Per exemple, la traça amb què actors i actrius eixamplen llivanyes i forats és comparable a la tirada dimonial a xapar gent (amb tots els biaixos imaginables!). També hi ha en comú la nuesa de tots plegats (a l’infern tot quisqui va en pilotes) i la molta expressió corporal. I els diàlegs, que acusen brevetat en ambdues bandes. I la sensació que tots els que marranegen a dalt compren números per penar després a baix -com si hi hagués un descensor directe d’un indret a l’altre.

Però el que m’ha cridat més l’atenció és la suavitat relativa dels suplicis que fan al cas. En els deu cercles de l’infern, els qui purguen pecats veneris poblen fossats que, sent desavinents, ho són menys que d'altres. Aqueront enllà, en el Cant V, els luxuriosos rodolen i s’envolen i ensopeguen arrossegats per una ventada de por. (Em faig càrrec de la incomoditat, però això també passa a l’Empordà i encara hi fan xalets.) En els cants XV i XVI, els sodomites habiten un areny castigat per llançades de foc no sé si aleatòries, però sí abundants, car van amb moltes “nafres en el cos rostit”. (D’acord, és una putada, però vist el pati dels veïns, encara són afortunats.) I en el cant XVIII (Malsfossats, cercle 8è, fossa 1a), alcavots i seductors caminen en sengles rengleres mentre “uns dimonis banyuts amb grans fuets / els colpien l’espatlla i el darrera”. (Entesos, de bon grat no hi anirem de colònies, però us asseguro que el càstig, al costat d’altres flagells, és com fer pam-pam al cul d’un nen.)

A la Commèdia –Dant no la feia Divina– Déu no se’n riu, dels pecats del piu, però hi fa a prop. La màxima severitat està reservada per a altres penitents: avars, iracunds, heretges, violents, suïcides, usurers, hipòcrites, baraters e tutti quanti. Falta molt poc perquè Boccaccio, en el Decamerone, canti l’alegre procacitat dels cossos que s’estimen sense por del pecat. Quant a moral sexual, nosaltres som fills d’aquest, però Dante ja havia obert el camí que du a Conrad Son, a Nacho Vidal i a d’altres catalans universals. Li hauríem d’estar agraïts.