dissabte, 23 de febrer de 2008

En la mort de Josep Palau i Fabre

Escric aquestes ratlles sota l’impacte emocional de la mort, fa poques hores, de Josep Palau i Fabre. L’Alquimista ha estat un dels grans i un dels oblidats –a Catalunya no tenim maleïts condignes: tenim oblidats, que és la pitjor maledicció. Els darrers anys una munió de persones, preveient el desenllaç d’avui, ens hem afanyat a homenatjar el poeta. Al meu poble, Llavaneres, ho vam fer l’octubre del 2007: en Xavier Ubach a la veu i la Magda Parera al piano van aparellar un magnífic recital en presència del poeta. Va ser commovedor. Mai no oblidaré aquell dia, en què el senyor Palau va agafar la nostra filla de nou mesos en braços i barataren tones de tendresa. Han estat tres anys llargs de reconeixement civil, amb molt poca implicació institucional.

Per a molts, Josep Palau i Fabre ha estat més que un poeta i que un narrador i que un dramaturg: ha estat un referent moral, un torrent d’humanitat, un exemple del que volem ser i cal que siguem; ha encarnat la dignitat. L'Alquimista Don Joan es va mantenir fidel a la llengua, a la cultura i a la llibertat catalanes en els anys més durs del segle passat (el gruix de la seva obra poètica és dels anys quaranta). I encara, a més de la repressió brutal contra la llengua i la literatura que s’hi expressa, Palau hagué de suportar la incomprensió i el buit de la majoria d’escriptors catalans. Les catacumbes de la poesia catalana, els anys quaranta i el primer lustre dels cinquanta, eren poblades per neonoucentistes tronats adoradors de Carner. La poesia de Palau i Fabre, vital, enèrgica, descordada, romàntica, eròtica, incisiva com ullals de bèstia ferida… no tenia cabuda en el cànon trist i fòssil de postguerra. Això li valgué un exili afegit: el que li receptà la seva gent.

Qualsevol altre ho hauria engegat tot a dida. Palau no. L’Alquimista va donar per tancada la seva producció poètica a mitjan anys cinquanta i es va consagrar al teatre, la narrativa breu i l’estudi de la pintura de Picasso, sobre la qual va escriure vint assajos imprescindibles. Els seus contes (reeditats de fa poc) cal censar-los entre els millors de la literatura catalana del segle XX. I hem de lamentar que el seu teatre, d'altíssima qualitat, sigui un gran desconegut per culpa dels desprogramadors teatrals d'un país, Catalunya, especialitzat a marginar la cultura catalana mani qui mani. Que avui es representi una obra de Palau a Madrid, però no a Barcelona, ja ho diu tot sobre el país que entre tots estem destruint.

He dit que Palau i Fabre va ser un gran poeta: els Poemes de l’Alquimista (1952), que recullen el conjunt dels seus poemes, són un monument de la poesia catalana del segle XX. Però no he dit que va ser un entusiasta de la poesia. Palau va impulsar la recuperació dels Amics de la Poesia (1941), els Estudis Universitaris Catalans (1941-42) i les primeres edicions d'amagat, amb les Edicions de la Sirena. I quan donava a conèixer el seu tercer recull de versos, la passió poètica de Palau el dugué a publicar clandestinament la primera revista en català durant el franquisme; es tracta de Poesia (1944-45): en van sortir vint números, amb una tirada de cent exemplars, que Palau distribuïa a mà. És en aquesta revista on l’Alquimista va publicar els primers escrits teòrics sobre el fet poètic.

La seva concepció de la poesia és, als anys quaranta, d’una modernitat insòlita, i en molts aspectes avui no superada. Palau parteix de la convicció que la poesia és alguna cosa més que retòrica. “Poesia és Metafísica”, diu. “Poesia és l’art de traduir la vida de l’esperit mitjançant l’esperit”. Per a ell poesia i vida estan íntimament relacionades: és un poeta que ha viscut i que viu per a la seva obra. Joan Colomines va escriure que a Palau “no li interessava altra cosa que donar fe de vida, fixar la seva posició inconformista i alhora plantejar líricament els seus problemes, que anaven de l’angoixa sexual a la metafísica.” En el número 10 de la revista Poesia, a la pregunta Què és poesia?, Palau es respon: “La poesia és un càncer”. En el número 14 escriu que “La poesia és un boig que, un cop pres i fermat, hom no sap ben bé de què acusar-lo davant el tribunal”; i en el número 16 sosté que “El poeta és un mèdium” a qui els poemes “li són donats fets”, per la qual cosa “no s’ha de parlar tant de bons i mals poetes com de bons i mals mèdiums”.
No m’allargo més. Ho deixo aquí. Valguin aquestes ratlles apressades com a agraïment a la persona, com a homenatge al poeta i com a reconeixement de l’obra, que roman, com un ésser viu.