dilluns, 18 de febrer de 2008

Nacionalismes: l'ou i la castanya

No hi ha dos nacionalismes iguals. El més habitual, de fet, és que dos nacionalismes qualssevol s’assemblin com un ou a una castanya. Els que tenim dins casa, per exemple, són un cas llampant de dissemblança. El nacionalisme català de Catalunya resulta d’identificar els interessos propis i defensar-los. Altrament, el nacionalisme espanyol de Catalunya té l’efecte de confondre el personal quant als interessos propis i promou la identificació amb el debel·lador d’aquests interessos. No em negareu que el primer té lògica (tinc uns interessos i faig per manera de protegir-los) i el segon no gaire (tinc uns interessos i tiro pedres sobre la meva teulada).

Jo diria que el nacionalisme espanyol de Catalunya és el resultat d’un desenfocament: la visió permanent (i encegadora) de la teulada aliena impedeix de copsar la pròpia, cosa que dur a votar en contra dels interessos propis en el malentès que es fa el contrari. És allò de besar el cul de qui t’atupa pensant-se que el seu cul és el teu; que tu no en tens, de cul.

Això no ho dic pas pels polítics espanyolistes de Catalunya (que saben molt bé què fan i a què juguen), sinó pels seus votants. ¿Com si no hem d’entendre que el gruix de població que més ha patit la malvolença i la incompetència d’Espanya sigui la que està menys emprenyada (Racòmetre, 18-2-08)? ¿Com entendrem la carretada de vots que els partits espanyols replegaran a Catalunya el mes que ve?

A Catalunya hi ha un nacionalisme que neix de l’autoafirmació, la lucidesa i l’exigència democràtica. I n’hi ha un altre que, nascut del poder, atia la negació del proïsme, la confusió dels interessos i la dimissió cívica. En aquestes eleccions que s’acosten guanyarà el segon.