Alzamora, faedor de novel·les

Sebastià Alzamora ens té acostumats a novel·les excel·lents. L’Extinció (1999) és una narració volcànica i surreal, tòrrida i lúgubre; és una fornal de metamorfosis angoixants, un naufragi en el llot, una novel·la en què el terror psicològic se suma al sensorial i que presenta la condició humana com una força telúrica desesperada. Llegir-lo és escruixidor, una experiència comparable a la de posar les costelles sota els peus d’un massatgista turc en un hammam.
Sara i Jeremies (2002) narra la història d’una família mallorquina per a la qual la guerra no acabarà el 1939, ans continuarà fins al 1974. Serà una continuïtat feta de por, d’humiliacions, de vexacions, d’amenaces i també de mort… El passat empastifarà el present i el convertirà en un infern callat, que és el pitjor dels inferns. Per si algú encara no se n’havia adonat, Alzamora no és un humanista: “no falla -escriu el llucmajorer-: quan algú es defineix com a humanista acostuma a ser un idiota; i quan ho fa com a liberal, un fatxa sense remei” (Avui, 22-12-07). I a pesar d’això, baldament la niciesa i la brutalitat campin arreu i tothora, invictes, a desgrat que l’ésser humà estigui condemnat a suportar la pestilència de l’ànima pròpia o aliena, a Sara i Jeremies hi ha un espai per a la tendresa, un refugi sentimental, un lloc a l’ànima, on tots dos, ell i ella, es poden salvar. Gran novel·la.
La pell i la princesa (2005) és un relat suggestiu i emocionant, ric en materials narratius: és alhora una novel·la d’amor i d’intrigues cortesanes en què el protagonista és arrossegat per una voràgine d’entusiasmes (el sexe, la guerra, el poder, l’ambició…) que no és capaç de controlar. Hi ha una forta càrrega intertextual feta d’homenatges a Shakespeare, Hoffmann o Schwejk, i a més entra en escena el Golem del rabí txec Judà Loew, un precedent mític de la criatura del doctor Frankenstein, una bubota presumptament animada que protegia el barri jueu de Praga. Novament, la incapacitat de controlar les passions mena a la barbàrie. Però hi ha una escletxa que…
I a la fi arribem a la fàustica Nit de l’ànima (2007), una novel·la rabelaisiana, irònica, descarada, gamberra, amb molt de sexe. Nit de l’ànima és bona, es llegeix amb fruïció, fa pessigolles, guanyaria un munt de premis. Però no ens fa vibrar com les altres -Alzamora ens té massa ben acostumats. Els espeltres de l’ANUS (Escot l’Orellut, Ockham el Nassut i Gant el Grassot) omplen moltes pàgines i tanmateix no ens commouen, i Diotima no ens fa pas llàstima (el gegant negre sí, pobret, que la taxista el sana d’una queixalada). A més, sempre són els altres, els que follen. M’explico: un es posa dins la pell del protagonista-narrador (més que res perquè la cosa està escrita en primera persona) i assumeix la seva perspectiva, però com que Faust ha perdut la polla tot just començar la narració, no pot participar en el bugat; de manera que els lectors ens sentim simples voyeurs, i això fot una mica.
Polles a part, l’anhel fàustic del protagonista és el de caminar damunt les aigües a través de l’escriptura, experimentar l'epifania de la veritat i la bellesa, tocar el cel. Alzamora probablement ja l’ha feta, aquesta passejada ran d’aigua. Però en aquesta novel·la fa surf -surf del bo.