La llarga ombra de Roís de Corella

Fraseologia i estil. Enigmes literaris a la València del segle XV (Edicions 3i4, 1998), de Josep Guia, és la bomba que tants docents universitaris s’han conjurat a desactivar. A Eivissa estant, l'autor m'hi va guixar el següent: “Al Joan, perquè se’l llegesca críticament i l’explique apassionadament.” Compta-hi, Pep. Ara en faig cinc cèntims apassionats.
Es tracta d’un assaig insòlit, perquè aplica per primera vegada als estudis literaris una disciplina quasi inèdita en l’àmbit cultural català: l'estilometria de base fraseològica. El mètode consisteix a inventariar, amb suport informàtic, les constants fraseològiques (el fràsic) d’una obra, un autor o una època. Hom localitza les porcions de text que concorden al voltant d’un agrupament de mots clau usats amb una semblant significació discursiva, i es basteix així un corpus d’estilemes, que serà valuosíssim a l’hora de determinar l’autoria d’un escrit. Per exemple:
La porció “MÉS ANGÈLICA QUE HUMANA”, tan abundant en el Tirant que Martí de Riquer parla d’una “cierta insistente muletilla [que] se podría considerar como una firma de nuestro novelista” reapareix també insistidament en moltes obres de Corella: en la Vida de Santa Anna, en el Triümfo de les dones, en la Istòria de santa Magdalena, en el Debat epistolar amb el príncep de Viana, etc.
Un altre exemple: l’estilema “NO BASTA (…) PER PODER RECITAR” apareix 38 vegades a l’obra reconeguda de Corella, 31 cops en el Tirant o Blanc, 19 pics en el Vita Christi i 3 a l’Espill. Vegeu-ne una mostra:
a) Algun poder no basta poder escriure… (Vida de Santa Anna).
b) No us poria recitar, magnífics senyors… (Tirant lo Blanc).
c) Qual llengua, Senyora, pot recitar, ne qual enteniment… (Vita Christi).
d) No hi ha prou mots / que a dir basten… (Espill).
Casualitat? Parlem-ne.
A més, resulta que aquestes tres obres, tan corellianes d’estil, “varen ser atribuïdes als corresponents autors després que ja eren morts, alhora que Corella estava presumptament condemnat a callament perdurable per la Inquisició.” Corella s’escrivia a sobre, com li passa avui a en Jaume Cabré, i si li prohibiren de publicar res no és concebible que es pogués passar sense escriure.
Guia demostra la inconsistència d’arguments fins fa poc indiscutits (i l’error en algunes dades), com ara la “sensibilitat femenina” que palesen molts diminutius del Vita Christi que, d’altra banda, són d’ús corrent a l’Espill. Pel que fa al Tirant, Guia fa notar que Corella fou el gran divulgador de la matèria de Troia a València (Lletres d’Aquil·les i Policena, Plant dolorós de la reina Hècuba, Raonament de Telamó e d’Ulixes) i recorda que diversos manlleus de les Històries troianes presents al Tirant coincideixen amb els que hi ha en obres reconegudes de Corella. Tot això, sumat a les amplificacions retòriques de la part discursiva del Tirant, tan corelliana i alhora tan impròpia d’un cavaller com Martorell.
En fi. Un volum, el de Guia, que convé recuperar davant el terrorífic silenci dels anyells.