Nació digital

Som i serem una nació digital. És un clam, ho sap tothom. Set de cada deu blogs de l’Estat espanyol són en català. Segons una enquesta del diari El País, Vilaweb va ser l’any 2000 la tretzena pàgina més visitada de l’Estat espanyol. I l’any 2003 (no tinc dades més recents) el català era la vint-i-tresena llengua quant a presència a Internet, just per damunt de l’àrab, el grec, el romanès i l’eslovè.
Si la cosa no es torça, d’aquí a trenta anys la meva filla, la Joana (que ara ha fet un any), serà cibercatalana. A saber, les possibilitats que la Joana tindrà d’encetar un conversa en català, un cop travessi el portal de casa, seran remotes, pràcticament nul·les. Si ella tampoc es torça –toco ferro– serà una noia amb una sòlida consciència nacional i lingüística (a casa haurà congriat un fort sentiment de pertinença a la nació catalana i haurà mamat l’amor a la llengua). Però en sortir al carrer no podrà exercir la lleialtat lingüística, de la mateixa manera que no la puc exercir jo a Alacant, València o Perpinyà. Serà catalanista en català portal endins, i en espanyol o anglès portal enfora. Com gestionarà aquesta contradicció, no ho sé, i quant de temps serà capaç de suportar-la tampoc ho sé.
Però sé que Internet (o el que hi hagi d’equivalent d’aquí a tres dècades) li brindarà la possibilitat de relacionar-se en català amb els nombrosos cibercatalans que hi haurà com ella. I junts faran una pàtria digital, catalana, moderna, tecnològica, tan real potser com la troposfera que s’obre portal enllà. El país, més que mai, seran les persones, per tal com el territori estarà en mans d’altri. El cibercatalà de Bombai serà “Catalunya” en la mateixa i exacta mesura que la cibercatalana de Torelló. Serem digitals. I no serà pas poca cosa –o sí, si volem que la terra també parli de nosaltres.