Les croades vistes pels àrabs

L’escriptor libanès en llengua francesa Amin Maalouf va publicar l’any 1983 un excel·lent assaig històric sobre les escomeses croades dels segles XI, XII i XIII a Anatòlia, Síria, Palestina i Egipte, Les croisades vues par les Arabes. Maalouf ens incitava a practicar el saludable exercici de mudar la perspectiva i mirar aquells fets amb els ulls “dels altres”. Llegir aquest llibre és com allò de caminar uns dies amb les sandàlies d’altri abans de jutjar-lo. Edicions de 1984 tingué cura de traduir-lo al català i en féu dues edicions: una el 2000, exhaurida, i una altra de butxaca el 2004, accessible. La traducció de Teresa Porredon està bé, amb l’emperò que moltes comes van a lloure.
Qui frisi de conèixer l’Islam, que cada pic ens toca més a prop, trobarà en aquest volum algunes claus per entendre el perquè de la fòbia musulmana als valors d’Occident, la quasi nul·la evolució de la teologia islàmica, la falta d’autocrítica, el blindatge identitari, la temptació integrista i la malfiança vers la modernitat. Perquè tot això, que avui ens desconcerta i ens enquimera, té les arrels a les croades.
Maalouf reconstrueix els fets a partir de les cròniques dels damascens Sibt Ibn al-Yawzi i Abu Shama, del poeta Imad al-Din al Isfahani, del valencià Ibn Yubair, de Kamal al-Din Ibn al-Adim d’Alep, de l’egipci Yamal al-Din Ibn Wasel, d’Abul-Fida i d’Ibn al Atir, autor de La història perfecta.
El moviment dit croat comença el 1096 amb la presa de Nicea i acaba el 1291 amb la destrucció d’Acre. Entremig, els “francs” fan un paper galdós que traumatitza el món islàmic i bloqueja el que podria haver estat i no fou: una evolució plàcida (o artigada) cap a la raó crítica, la tolerància religiosa, la liberalitat dels costums, l’humanisme, la separació de religió i estat, la democràcia… Tot això no va ser i avui ho paguem. Els episodis de canibalisme perpetrats pels francs a Maara, el 1098 (“els nostres –escriu el cronista francès Raül de Caen– feien bullir els pagans adults dins de marmites, passaven a l’ast les criatures i les devoraven rostides”) no ajudaven precisament a l’obertura cultural a Occident. A l’epíleg, Maalouf resumeix les raons per les quals el món islàmic roman descavalcat del progrés científic, polític i intel·lectual a partir d’aleshores:

a) El poble del Profeta ja havia perdut les brides el seu destí abans de les croades: al s. XI la majoria de governants i guerrers no eren àrabs, sinó turcs.

b) L’Islam es mostrava incapaç de crear institucions estables: tota transmissió de poder suscitava una guerra civil i no hi havia límits per al poder arbitrari del príncep.

c) Durant les croades els àrabs es neguen a obrir-se a les llengües i les idees dels occidentals (cosa que a l’inrevés no passava).

d) Assetjat, tenallat per una doble agressió croada i mongola, el món musulmà es tanca en ell mateix i torna fredolic, defensiu, intolerant i reticent.

A T. S. Eliot li agradava dir que el passat, el present i futur són la mateixa cosa. Maalouf faria que sí amb el cap, sens dubte.