dimecres, 30 de gener de 2008

A fil d'espasa. Les croades vistes pels jueus

Aviat farà un any que l’assaig històric de Manuel Forcano sobre el genocidi medieval dels jueus corre pel món, inspirat en l’assaig quasi homònim de Maalouf, Les croisades vues par les Arabes. Però encara no hi corre prou, perquè A fil d’espasa és una d’aquelles aportacions que traspassen les llindes catalanes i esdevenen llibres de referència molt més enllà de les nostres fronteres; el de Forcano és un llibre-port, d’alt nivell i divulgatiu alhora, que connecta la literatura catalana amb el bo i millor de la cultura europea.
A fil d’espasa és una radiografia de la brutalitat antijueva dels segles XI, XII i XIII, el temps de les croades, trenada a partir de les cròniques d’autors jueus contemporanis dels fets (Salomó bar Simson, Eliezer ban Natan, Efraïm de Bonn, l’anònim de Mainz) i de dos autors posteriors (Josep ha-Cohen i Salomó ben Verga). Redactat en una prosa bellíssima, concebible només en un poeta, A fil d’espasa és un llibre inquietant perquè ens parla d’un odi antic i profund que, excitat des dels púlpits i encoratjat per l’inefable papa Innocenci III, esclatà en orgies de sang de Lisboa a Jerusalem, i de la vall del Rin a Sevilla; inquietant perquè il·lustra en què pot desembocar la perseverant estigmatització d’una minoria que comparteix territori amb una majoria, l’agressivitat psicològica i cultural exercida contra minories indefenses. Abans que convertir-se al cristianisme, algunes comunitats jueves s'estimaren més immolar-se col·lectivament "per santificar el Nom de Déu", i moltes altres van ser massacrades al pas de la primera i la segona croades, sobretot a Alemanya, talment una anticipació de l’holocaust del segle XX.
Forcano argumenta l’existència d’una darrera croada, dirigida per l’Església catòlica contra els jueus de l’Europa occidental, que la rescabalaria del fracàs de les croades antimusulmanes a Terra Santa. El ressentiment, la frustració, la ràbia, l’escreix d’agressivitat, el pagaran al segle XIII els jueus, que seran degradats, escarnits, humiliats, discriminats, acusats injustament i vesànica de practicar assassinats rituals, d’enverinar els pous i portar la pesta negra. Tant va ser així que el 1391 el torrent d’infàmia i repressió va sortir de mare a la península ibèrica, on els calls van ser assaltats brutalment i les comunitats jueves van desaparèixer de Sevilla, València i Barcelona, i gairebé de Girona (mentre el rei Joan I caçava llebres al Montseny). Quan el 1492 els jueus van ser expulsats, ja no en quedaven.
Si encara no l’heu llegit, no us el perdeu.