Tirant lo Blanc i les tres bessones

Les tres bessones en fan una de crespa i la Bruixa Avorrida, per castigar-les, les envia a la cort de Constantinoble, a mitjan segle XV. Una gran part de l’Imperi grec està ocupada per l’exèrcit del Soldà i el Gran Turc, i la capital perilla. Un bell i esforçat cavaller bretó, de nom Tirant lo Blanc, acaba d’arribar a la ciutat per auxiliar l’Emperador i s’ha enamorat bojament de la princesa Carmesina; ella també n’està prendada, però ni l’un ni l’altra gosen confessar-se el seu amor. Les tres bessones cauen en gràcia a l’Emperador, que les recluta i les posa al servei de Carmesina. Aquesta els confia el seu secret i les tres nenes es conjuren per aconseguir que l’amor de Tirant i Carmesina superi els entrebancs i arribi a bon port. Emperò, la Bruixa Avorrida s’encarnarà en la Viuda Reposada (que cova una passió secreta per Tirant) i maldarà per impedir-ho. El duc de Macedònia, interessat a fer caure Tirant de l’escambell, es conxorxarà amb la Bruixa Reposada, amb qui intercanviarà missatges a través del mussol.

Les bessones alcavotejaran entre la princesa i el cavaller. Aconsellaran al consirós Tirant que li comuniqui el seu amor a Carmesina d'esbiaixada, a través d’un mirall que Helena (la més presumida de les bessones) li fa a mans. El bretó es fa trobadís i, requerit per ella, confessa que el motiu de la seva tristesa és l’amor que sent per la dama representada en el retrat que li mostra, i que no és sinó el mirall d'Helena. En una altra ocasió, les nenes aconsegueixen introduir Tirant a la cambra i al llit de Carmesina, però en el palau hi ha un batibull i el bretó fuig a la correguda per la finestra, cau i -crac!- es trenca una cama.

La pel·lícula acabaria amb el retorn triomfal de Tirant a Constantinoble –no sé si hauria d’incloure els capítols africans– i la consumació de l’idil·li (per bé que no hi hauria sexe explícit). Com que la història ha d’acabar bé, deixaríem de banda el final de la novel·la: la mort de Tirant, Carmesina i l’Emperador; el casori de l’emperadriu amb el nyeu-nyeu d’Hipòlit i l’entronització d’aquest sepulcre emblanquinat. (No s’hi val de violentar la innocència dels infants amb històries d’adults.) Amb aquest conat de guió us faig saber que a casa som de Bessones i que trobem a faltar aquesta història: Tirant lo Blanc i les tres bessones. Mem si el prec arriba a can Cromosoma!

Tirant lo Roís (de Corella)

Darrerament m’ha tocat predicar Tirant a dues aules de secundària. I ara pensareu que us parlaré d’una prèdica en el desert. Doncs no. El Tirant interessa (i als adolescents, encara més). Interessa l’argument, la vivor dels personatges, la frescor de l’erotisme. Però és que interessa fins i tot la qüestió de l’autoria. ¿Ens hem de creure que Martorell és l’autor del Tirant? Que s’ho cregui qui vulgui. Jo no. I quan començo la classe dient “Avui us explicaré per què no em crec que Joanot Martorell sigui l’autor de Tirant lo Blanc”, tot són orelles badades i ulls rodons. Miraré de fer-vos cinc cèntims del meu escepticisme.

1) El Tirant és una de les millors novel·les europees del segle XV, és l’obra mestra d’un escriptor de raça. Un novel·la així no surt del no-res, sinó que és filla d’un carroportal de lectures prèvies i d’una praxi escriptora continuada. No és obra d’un home mitjanament culte que hagi escrit això i poca cosa més. No encaixa amb el perfil de Martorell.

2) Els escriptors valencians contemporanis de Martorell els coneixem no només per allò que van escriure, sinó per les referències que uns altres fan d’ells. Els escriptors valencians de la segona meitat del s. XV vivien “en xarxa”: s’elogiaven, es bescantaven, se citaven... però no s’ignoraven. Doncs bé, fora de la coberta del Tirant, Martorell no el trobem citat enlloc, pels seus coetanis, com a escriptor -i això que va ser cunyat d’Ausiàs March!

3) Tots els estudiosos del Tirant admeten que mitja novel·la (els capítols retòrics cuinats a la valenciana prosa) sembla sorgida de la ploma de Joan Roís de Corella. Però no fan el pas següent: sospitar que el Tirant és obra de Corella; com si el picardiós mestre en teologia, que tants gèneres i registres va abraçar, no fos capaç d’escriure la part no-retòrica del Tirant. Ultra això, Josep Guia ha posat en relleu els centenars d’estilemes del Tirant que retrobem en el conjunt de l’obra corellana (“més angèlica que humana” i d’altres).

4) Corella publica la seva traducció del Psalteri a Venècia el 1490, el mateix any que el Tirant es publica a València. Tothom coincideix a explicar l’eixida veneciana amb una possible persecució inquisitorial. De fet, Corella maneja els evangelis apòcrifs per a construir les seves obres hagiogràfiques, cosa que no devia plaure a la Inquisició. I és un fet que la seva obra va estar alguns anys sota sospita inquisitorial. D’altra banda, Lola Badia ha fet notar que Corella no se servia dels clàssics com a exemplum morals negatius –així com tocava– i que la seva obra traspua una filogínia envers les heroïnes clàssiques. (¿I no és Carmesina una “heroïna clàssica” que, havent consumat –forçadament– el seu amor, s’aboca tràgicament al suïcidi?)

5) ¿Hom prohibí a Corella de publicar en cap dels territoris de la flamant Corona hispànica? Tot sembla indicar que sí. ¿I què fan els escriptors de raça quan veuen vedada la publicació dels seus llibres al seu país? Fan dues coses: publicar a l’estranger o fer-ho a casa amb un altre nom. Si Corella va escriure el Tirant, l’any 1490 no podia signar-lo amb el seu nom; perquè la novel·la veiés la llum calia atribuir-la a algú altre, a un difunt, perquè no pogués piular. Doncs bé, el seu convilatà Joanot Martorell feia vint-i-dos anys que era mort i no tenia fills. Li anava com el sèu a la teia.

La llarga ombra de Roís de Corella

Fraseologia i estil. Enigmes literaris a la València del segle XV (Edicions 3i4, 1998), de Josep Guia, és la bomba que tants docents universitaris s’han conjurat a desactivar. A Eivissa estant, l'autor m'hi va guixar el següent: “Al Joan, perquè se’l llegesca críticament i l’explique apassionadament.” Compta-hi, Pep. Ara en faig cinc cèntims apassionats.
Es tracta d’un assaig insòlit, perquè aplica per primera vegada als estudis literaris una disciplina quasi inèdita en l’àmbit cultural català: l'estilometria de base fraseològica. El mètode consisteix a inventariar, amb suport informàtic, les constants fraseològiques (el fràsic) d’una obra, un autor o una època. Hom localitza les porcions de text que concorden al voltant d’un agrupament de mots clau usats amb una semblant significació discursiva, i es basteix així un corpus d’estilemes, que serà valuosíssim a l’hora de determinar l’autoria d’un escrit. Per exemple:
La porció “MÉS ANGÈLICA QUE HUMANA”, tan abundant en el Tirant que Martí de Riquer parla d’una “cierta insistente muletilla [que] se podría considerar como una firma de nuestro novelista” reapareix també insistidament en moltes obres de Corella: en la Vida de Santa Anna, en el Triümfo de les dones, en la Istòria de santa Magdalena, en el Debat epistolar amb el príncep de Viana, etc.
Un altre exemple: l’estilema “NO BASTA (…) PER PODER RECITAR” apareix 38 vegades a l’obra reconeguda de Corella, 31 cops en el Tirant o Blanc, 19 pics en el Vita Christi i 3 a l’Espill. Vegeu-ne una mostra:
a) Algun poder no basta poder escriure… (Vida de Santa Anna).
b) No us poria recitar, magnífics senyors… (Tirant lo Blanc).
c) Qual llengua, Senyora, pot recitar, ne qual enteniment… (Vita Christi).
d) No hi ha prou mots / que a dir basten… (Espill).
Casualitat? Parlem-ne.
A més, resulta que aquestes tres obres, tan corellianes d’estil, “varen ser atribuïdes als corresponents autors després que ja eren morts, alhora que Corella estava presumptament condemnat a callament perdurable per la Inquisició.” Corella s’escrivia a sobre, com li passa avui a en Jaume Cabré, i si li prohibiren de publicar res no és concebible que es pogués passar sense escriure.
Guia demostra la inconsistència d’arguments fins fa poc indiscutits (i l’error en algunes dades), com ara la “sensibilitat femenina” que palesen molts diminutius del Vita Christi que, d’altra banda, són d’ús corrent a l’Espill. Pel que fa al Tirant, Guia fa notar que Corella fou el gran divulgador de la matèria de Troia a València (Lletres d’Aquil·les i Policena, Plant dolorós de la reina Hècuba, Raonament de Telamó e d’Ulixes) i recorda que diversos manlleus de les Històries troianes presents al Tirant coincideixen amb els que hi ha en obres reconegudes de Corella. Tot això, sumat a les amplificacions retòriques de la part discursiva del Tirant, tan corelliana i alhora tan impròpia d’un cavaller com Martorell.
En fi. Un volum, el de Guia, que convé recuperar davant el terrorífic silenci dels anyells.

Pacte de silenci

Biblioteca d’Arenys de Munt. Diumenge 27 de gener. Presentació de La vida del llàtzer de Tormos (prefaci de Josep Maria Orteu, estudi preliminar de Jordi Bilbeny i traducció d’Antoni Bulbena). En Jordi engega polemitzant amb l’Orteu, que en el prefaci ha tingut la gosadia d’afirmar que Déu no és català: “Déu és català –canoneja Bilbeny–, perquè si fos espanyol es diria Diez.” Establert això, entrem en matèria, que n’hi ha molta. Però no us atabalaré. Només vull cridar l’atenció sobre una dada que en aquell acte ens va aportar la Laia Climent, professora a la Universitat Jaume I de Castelló.
Resulta que els professors universitaris de filologies i lingüístiques vàries del País Valencià van acordar fa uns anys, entre ells, baixet-baixet, que no comentarien ni esmentarien la tesi de Josep Guia sobre la producció literària de Roís de Corella. Un pacte de silenci. Una censura sorda. Una mena de linxament mut.
Guia sosté que Corella és l’autor del Tirant lo Blanc, de l’Espill i de la Vita Christi (erròniament atribuïts, respectivament, al cavaller Joanot Martorell, al metge Jaume Roig i a l’abadessa Isabel de Villena). Guia basa la seva hipòtesi en les sorprenents concordances fraseològiques (els estilemes) que hi ha entre aquests llibres i les obres reconegudes de Corella. És a partir d’aquí que Guia desplega la seva argumentació (molt ben documentada) i qüestiona un parell de “veritats” que poden ser posades raonablement en dubte –feina primordial, dit sigui de passada, de tot filòleg i investigador de la literatura. Que un doctor en matemàtiques faci el que haurien de fer i no fan els seus col·legues “de lletres” fereix l’orgull de molts filòlegs: cou. El pacte de silenci contra Guia il·lustra fins a quin punt al País Valencià –ep, i més amunt també!- la intel·ligència està lligada de peus i mans, i ens parla de la covardia, la mesquinesa i l’immobilisme que nia a les nostres universitats.