diumenge, 9 d’agost de 2009

'Una educació francesa', de Joan-Daniel Bezsonoff

Perpinyà és Catalunya; Burgos i Lió, no. Mira que és fàcil d’entendre. I, bo i així, es veu que costa assumir l'obvietat i acordar-hi el pensament i l’acció. A TV3, verbigràcia, en són incapaços (o no els dóna la gana). I, allí enllà dels Pirineus, encara costa més, perquè l’hexàgon és més que una frontera: és un marc mental, és la forma del cervell. Joan-Daniel Bezsonoff va trigar molts anys a descobrir que no és un francès del midi, sinó un català del pol nord. I no pas per manca de formació, sinó just al contrari: per la seva educació francesa. L’escriptor nord-català ens ho explica fil per randa en el llibre que s’intitula precisament així: Una educació francesa (L’Avenç, 2009).

La base del llibre la forneix el relat mensual que l'autor va publicar el 2008 a la revista L’Avenç. El de Nils ressegueix la seva autobiografia intel·lectual a partir dels records d’infantesa. Nascut el 1963, el novel·lista recupera la memòria d’un temps en què els francesos llegien, la gent era culta, la filosofia i el llatí importaven, els llums dels cotxes eren de color groc i els catalans parlaven català. El volum és fascinant i es llegeix en dues glopades. Bezsonoff en conta de tots colors, amb una prosa fluida i fresca que dóna oxigen al lèxic rossellonès. Em limitaré a traslladar-vos una anècdota i una constatació.

L’anècdota. El del nord conta que va anar a passar un mes a Salamanca per perfeccionar el seu castellà, i es veu que allí no podien entendre –no podien acceptar– que un català no fos espanyol, i “un vell més culte que els altres em va renyar doctament. –A ver… Si tú eres de Perpiñán, eres catalán. Si eres catalán, eres español, no reniegues de tus orígenes, coño…".

La constatació. “França, en aquell temps, tenia professors de literatura excel·lents, cultes. Què en queda? Quatre desgraciats mal pagats que ensenyen un temari absurd i voldrien canviar de feina sense saber a quina porta trucar”. La darrera frase cou perquè és el meu retrat exacte.

2 comentaris:

Ricard Garcia ha dit...

Sí que cou, sí, la frase; això és posar sal a la llaga.

Joan Calsapeu ha dit...

Tu la dus molt bé, la llaga, Ricard!