Oda XVII
A la seva amiga
Vegem, bonica, si la rosa
que aquest matí ha volgut descloure
el vestit porpra, al sol ixent,
no haurà perdut aquesta tarda
cap plec de la seda porprada
i el bon color, semblant al teu.
Ai! Mira, mira, en quin poc temps,
bonica, ai las!, per terra té,
tantes belleses com portava!
Que mala mare que ets, Natura,
ja que una flor com ella dura
sols del matí a la vesprada!
Bonica, doncs, si em vols fer cas,
mentre et veuràs florir l’edat
amb la color més fresca i nova,
cull, cull la teva jovenesa:
perquè de pressa la bellesa
se’t marcirà, com a la rosa.
(Les roses de Ronsard, Pierre Ronsard; tria i trad: Pere Rovira; Proa, 2009)
A la seva amiga
Vegem, bonica, si la rosa
que aquest matí ha volgut descloure
el vestit porpra, al sol ixent,
no haurà perdut aquesta tarda
cap plec de la seda porprada
i el bon color, semblant al teu.
Ai! Mira, mira, en quin poc temps,
bonica, ai las!, per terra té,
tantes belleses com portava!
Que mala mare que ets, Natura,
ja que una flor com ella dura
sols del matí a la vesprada!
Bonica, doncs, si em vols fer cas,
mentre et veuràs florir l’edat
amb la color més fresca i nova,
cull, cull la teva jovenesa:
perquè de pressa la bellesa
se’t marcirà, com a la rosa.
(Les roses de Ronsard, Pierre Ronsard; tria i trad: Pere Rovira; Proa, 2009)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada