Carlos Ruiz Zafón diu: “La lectura s’estimula amb bons llibres i poques tonteries” (Avui Cultura, 17-4-08). Vet aquí una frase tan plena de seny com buida de sentit de la realitat. Plena de seny, perquè en un món diguem-ne racional les coses són o haurien de ser així: llibre bo ven, llibre dolent no ven. Buida de sentit de la realitat, perquè en el món real (almenys en el món real circumscrit a Catalunya) les coses no van pas així.Aquest Sant Jordi, els llibres més venuts (i de llarg!) a Catalunya no seran els bons, sinó els tontos –com els altres dies de l’any, però més. I és clar, difícilment estimularà la lectura un bon llibre que no es llegeix. Tant de bo això que diu en Ruiz Zafón fos veritat. Hauria de ser-ho. De vegades ho és -en el cas de la literatura catalana, molt poques vegades.
La catalana és una bona literatura sense lectors, una literatura que genera autors i llibres esplèndids en tots els gèneres… que no es llegeixen. La catalana no té res a envejar a les literatures del seu entorn, ans al contrari: aquestes tenen coses a envejar a la catalana. Des de les literatures italiana, occitana, francesa, castellana i galaicoportuguesa poden envejar un Sánchez Piñol, un Jaume Cabré, un Francesc Miralles; o un Sebastià Alzamora, un Toni Ibáñez, una Susanna Rafart...
Vull recordar unes paraules que Sam Abrams va pronunciar el març del 2007 a l’Ateneu de Maó: “La literatura catalana té una potència molt forta, està en un bon moment, i a tot arreu (a Catalunya, al País Valencià, a Balears…). Però si aquesta situació no es corregeix [es refereix al monopoli que la narrativa de consum té a les llibreries], acabarà erosionant l’esplèndida creativitat de la literatura catalana, que a hores d’ara, amb una gran quantitat de bastons a les rodes, és més potent i plural que la castellana, que ho té tot fet amb un estat al darrere. I la gent es pot afartar de lluitar.” I després, pensant en Menorca, Abrams afirmà: "Res en llengua castellana s'assembla al que fan Margalida Ballester o Ponç Pons".
Aquest Sant Jordi, com tots els santjordis dels últims anys, serà una epifania del llibre-tonteria, les editorials faran calé llarg, serà el dia del llibre mediàtic i dels personatges públics. La literatura no hi serà: estarà tancada a casa, com la Ventafocs. I la lectura l’estimularà, qualsevol dia, aquella mare o aquell pare que, absorts en la lectura d’un bon llibre, no s’adonaran que el sopar es crema en el forn, i el nen menjarà una torrada amb tomàquet i embotit, i sabrà que és per culpa d’un llibre.
13 comentaris:
Joan, molt agraït per la referència. Llàstima que no hagis posat l'enllaç a ENTRELLUM (encara ho pots arranjar).
Arranjat, Toni!
Jo t'engresco a que demà ens publiquis la teva llista de llibres més venuts per Sant Jordi; per desgràcia una llista fictícia.
Molt agraïda per les recomenacions diàries de bons llibres!
Anònima, em poses en un compromís. A més, no s'hi val demanar des de l'anonimat una cosa tan gruixuda. Perquè em demanes un cànon, ¿te n'adones? I això em supera. Jo puc defensar amb arguments els llibres que conec i que m'agraden; crec que puc copsar la qualitat -i de vegades, de tant en tant, mig explicar-la. Però no tinc autoritat per fer un cànon. Hi ha molts llibres que no he llegit, en tinc molts fent cua, hi ha massa papers que se m'escapen. No em demanis, per favor, una comesa que, en haver-la feta, no cessaria de revisar-la i de penedir-me'n. Conforma't, per favor, amb les engrunes disperses que sóc capaç de gestionar. I bon Sant Jordi. I no et gastis els diners en "tonteries", que la crisi no és cap broma.
Potser hauria d'haver demanat una llista dels llibres que més t'han agradat aquest darrer any, d'entre tots els que has llegit. Aquí si que tens autoritat per poder fer-ho.
Però, ben mirat; admiro i prefereixo la resposta rebuda (tot i quedar-me sense llista). Per sort, em fas veure que encara hi ha gent amb valors i humil trepitjant la terra.
Bon Sant Jordi per tu i els teus!
Continuaré agafant les engrunetes que deixes per aquí per trobar el camí cap a casa. Gràcies.
En un món boig pel consum i on molts lluitem per sobreviure-hi, les crides a l'estímul de la lectura són sovint un escarni a la intel·ligència. La lectura no és a l'abast de tothom. Un bon llibre pot activar l'interès per la lectura, a vegades. Però mai no serà l'antídot que ens arrenqui d'un estrès diari que ens foragita de la literatura. També hauríem de tenir present que les recomanacions d'alguns lletraferits confonen al públic i l'aboquen a la perplexitat donat que no transmeten els codis de la seva crítica personal. Llegir és un acte privat, íntim i profund, on sovint hi cerquem objectius ben diversos, no sempre coincidents: entreteniment, coneixement, referències, ...
La literatura catalana és la que és malgrat el mercat. Voler competir amb el gran mercat castellà no ens ajudarà gens.
Altra cosa fora que les nostres estructures polítiques puguin ajudar-hi....
Ahir escoltava al Sr.Ruiz justificant la no eixida de la traducció catalana dels seu llibre. En un país "normal" podria entendre-ho. Però en la nostra anormalitat nacional i cultural aquests petits gestos ens fan molt de mal. El Sr.Ruiz s'amparava en l'elaboració d'una bona traducció. Jo però em demano què s'hauria malmès endarrerint l'eixida del llibre fins a disposar de les dues edicions.
Ell té tot el dret de no ser generós amb la cultura que l'ha bressolat ... però el seu acte no és inocu. Pensem-hi.
Jo em resitiré a comprar el llibre. M'esperaré a llegir-lo en català per absurd gest resistent. Dec estar un xic malalt, oi?
Gràcies pel teu comentari, anònim. M'agrada "conversar" a través d'aquest full, però si els comentaris són tan intel·ligents com el teu, encara m'agrada més. Subscric tot el que dius, llevat de la intenció de llegir la novel·la de Ruiz Zafón en català. Segur que és bona o molt bona, però l'aparat propagandístic que l'acompanya té en mi un efecte dissuasori. Ja sé que això potser és injust, però mira... Com que no es pot llegir tot, aquesta novel·la la deixo per a un "més endavant" hipotètic.
Però, pensant-hi bé... Dius que "voler competir amb el gran mercat castellà no ens ajudarà gens". Home, passa que no ens queda més remei que competir. Som un país bicultural i això fa inevitable la competència -i algunes friccions també. Ens cal guanyar lectors en català i incorporar la població nouvinguda a la cultura catalana; hem de seduir amb cultura de qualitat i vendre amb bones estratègies de promoció. I això es fa competint amb la cultura dominant, agradi o no.
Parlem de competència.
Hem de ser culturalment competents, ben segur. Discrepo d'haver de competir amb la cultura castellana, o anglesa, en quan a avaluació quantitativa dels productes. Equiparar xifres de vendes no crec que ens ajudi pas gaire. Hem de consolidar un espai cultural dinàmic que ens doti d'una qualitat no marginal (o elitista). Però ben mirat tot això reeixirà si també ens en sortim com a país econòmicament parlat... Vet aquí els guanys colaterals de la independència de signe economicista.
Ostres, Joan!
"Som un país bicultural" ?
T'he llegit i m'he quedat un xic amoïnat.
En un sentit potser tens raó.
De totes maneres l'afirmació és un xic temerària. No ho sé.
Som país?
La cultura pot ser uni o bi o tri?
País cultural = País polític?
Cultura=Llengua?
Ui, perdona que obri aquest debat.
Gràcies pel teu blog, m'hi passejo per prescripció mèdica, hahaha!
Salut, i fins aviat.
Dic que "som un país bicultural" en el sentit en què ho fa Patrícia Gabancho: "Quan diem que Catalunya és un país bicultural volem dir una cosa, i només una: que a Catalunya conviuen la cultura catalana i la cultura espanyola. No n'hi ha, de cultura catalana en castellà. La cultura que a Catalunya es fa en castellà, tot i estar feta per catalans (parlin la llengua que parlin), és cultura espanyola." (El preu de ser catalans, pàg. 62).
Entenc el sentit de "País bicultural" però no el comparteixo.
Potser caldria revisar el que entenem per ´País´ i si adjectivar-lo ens ajuda o no a descriure'l amb major precisió.
En un món accelerat de fluxes culturals (altrament dit globalitzat)les interpretacions que s'en facin no poden basar-se en paràmetres arcaics, del segle passat.
La cultura expressada en castellà a catalunya potser era espanyola fins ara però això pot no durar sempre: hi ha els imputs que poc o molt rep de la cultura estrictament catalana i en rebrà també, ben aviat, o potser ja, dels fluxes migratoris sudamericans.
D'altra banda quan apostem per l'ús de l'expressió "bicultural" cal determinar si ens referim a un estat de coses derivat dels darrers 30, 50 o 150 anys, i cal tenir present que aleshores implícitament admetem que l'expressió cultural castellana forma part del País Català. Aquí és on jo discreparia: País és territori físic i acotat? És una porció de terra delimitada? Estem confonent País amb estructures administratives i polítiques?
Estem preparats per compartir territori físic i entendre que és factible sobreviure-hi.
Quan m'expresso en castellà (ben poques vegades, eh!) entro a formar part de la cultura espanyola?
Potser també caldria revisar la unicitat del concepte país.
Abandonarem el monopaïsme?
Obro debat, no pretenc assentar criteris. Però potser revisant significats desdramatitzarem conflictes.
Una cosa no treu l'altra, eh!
Ens calen estructures polítiques pròpies i arcaiques per tirar endavant. Si els altres no hi han renunciat perque hauríem de ser fer-ho nosaltres, eh?
La independència ens farà més iguals i potser aleshores podrem obrir nous horitzons. La dolça submissió amaga la fagocitació i l'autodestrucció.
Cosme, no ho sé pas, si "l'expressió cultural castellana forma part del País Català". Però sé que hi és. No sé (ni m'importa) l'essència, però sé el fet: hi ha això i hi ha això altre. I la pregunta és: ¿com ens ho fem?
Publica un comentari a l'entrada