dimecres, 23 d’abril de 2008

Dèficit fiscal a Balears

Fa uns dies vaig tenir el gust –ara em repeteixo– de conèixer l'Elisenda Paluzie, que va fer una conferència en el meu poble. (Deixeu-me dir que l’ingrés de Paluzie a ERC és una de les poques coses bones que li han passat enguany al partit republicà.) Li vaig demanar què en sabia del dèficit fiscal a les illes Balears i Pitiüses, i la seva resposta em va deixar de pedra: segons ella, allí el dèficit és d’un 23%!!!

La xifra que jo tenia present era un 17% (molt per damunt del 10% de dèficit fiscal a la Catalunya estricta). Sabeu bé prou que aquests números ballen segons qui els compta i com es llegeixen. L’informe que no fa gaire va fer públic el BBVA situava Balears entre els territoris que més contribueixen per càpita: Madrid, 7.826 euros; Catalunya, 6.754; Balears, 6.037 (dades relatives al període 1991-2005). Segons l’entitat financera, Balears és una de les “comunitats” amb saldos fiscals negatius (770 milions d’euros), junt amb Madrid (12.304), Catalunya (6.934) i el País Valencià (228). Aquí tots sabem que la xifra de Madrid té trampa: el BBVA no corregeix l’efecte seu, pel qual s’imputen a Madrid unes contribucions que en realitat estan repartides per tot el territori de l’Estat.

Des del Senat (23-10-07), Pere Sampol aportava xifres més ajustades a la realitat. El polític mallorquí afirmava amargament que “som la Comunitat amb els serveis públics pitjor dotats de tot l’Estat”, i ennovava que “la diferència entre els impostos que es recapten a Balears i el que reinverteixen les administracions públiques puja a la xifra esgarrifosa de 3.000 milions d’euros anuals”. Sampol feia notar que “les Illes Balears tenen Estatut d’autonomia des de 1983” i que “de llavors ençà hem estat l’última comunitat en finançament autonòmic per càpita”, i recordava a més que “el cost de la vida a Balears ha estat sempre molt superior a la mitjana espanyola, actualment un 7%”. Pel que fa als fons de la Unió Europea, deia Sampol, som allà mateix: “l’any 2004 vam rebre 53,8% euros per habitant, davant els 235,3 de la mitjana espanyola”.

Tot això ja ho tenia més o menys present, però la xifra que em fa saber la Paluzie em ve de nou i em posa els pèls de punta. Jo no en sé gens, d’economia, però he patit en carn viva, a Eivissa i a Mallorca, l’escandalós espoli fiscal de les Illes. La desinversió de l’Estat a les Balears i les Pitiüses no és una idea, o una dada: és un drama que es toca cada dia amb els dits. L’abandonament de les carreteres, la inexistència de cap xarxa ferroviària, la precarietat de la sanitat… fa que la vida sigui difícil. La deixadesa de l’Estat és sagnant: com que a les illes hi ha pocs votants i són mansos, se’ls fa el feix damunt i que s’apanyin.

L’últim any de viure a Mallorca vaig estar a punt de deixar-hi la pell. Tenia un còlic miserere –el nom ja ho diu tot– i m’havien d’operar a la correguda a l’hospital de Manacor. Però a Mallorca només hi havia tres anestesistes en la sanitat pública i estaven ocupats. Era el juliol del 2003 i un servidor feia cuec per manca d’adormidors. La ràtio era d’un anestesista (del sector públic) per 200.000 habitants. Vaig salvar la vida per pèls. Espoli fiscal vol dir això: morir-te com si fossis al Níger per falta de finançament de la sanitat. Perquè us en feu una idea: la ràtio actual a la Rioja és d’un anestesista públic per 35.000 habitants. Oi que no calen comentaris?