
“Todo esto” és la mort en la guerra (sobretot en la guerra d’Independència del 1948). Observa Raquel García: “més de vuitanta vegades apareix la paraula mort en aquest llibre: el pare mort, els companys morts, l’amor mort, la infància morta, el jo poètic com a cap dels morts, l’amor mort, els morts sebollits a l’aire, la mort com un idioma més al costat de l’hebreu i l’àrab, Jerusalem, una ciutat morta i de mort...”
Emperò, tota aquesta mort és ja indirecta. El noi que veia morir els companys en el camps de batalla queda enrere, i el Deú que ha abandonat l’home, també. Qui ara parla és un pare que “ha perdido el peso de su hijo” o “camina por la calle / como una mujer con un feto muerto en el útero”. Aquells herois sacrificats per la nació són fills del tot morts, i la seva mort “significa el fin del triunfo del hombre sobre Dios” [RGL]. I aquell Déu indiferent és ara un Saturn que engoleix i devora els seus fills.
Amb el temps, el poeta ha aconseguit fer-se un úter amb els perills i moblar la gola i el barram del lleó. I intueix (de fet té la convicció) que hi ha una manera feliç d’estar en el món i en la vida, una gran felicitat amagada, com un enigma que no es deixa desentranyar fins a la recta final de la vida. El poeta ho expressava de manera corprenedora: “Quan érem infants teníem llibres de comptes molt lletjos, sense dibuixos. En l’última pàgina hi havia les solucions dels exercicis, però això no ajudava a solucionar-los. Tots els dies de la meva vida vaig estar ocupat a solucionar problemes, i ara he arribat a l’última pàgina on hi ha les respostes. I això és meravellós.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada