El camuflatge de Roig i Jalpí

¿Què té en Jaume Cabré que sempre em dóna teca? En el darrer Cultura de l’Avui en Cabré esmenta Joan Gaspar Roig i Jalpí i el seu transvestisme literari; diu: “Joan Gaspar Roig i Jalpí va escriure, al segle XVII, el Libre dels feits d’armes de Catalunya i, ja que el que volia era prestigiar la monarquia catalana medieval, va atribuir el llibre a Bernat Boades, rector de Blanes de la primera meitat del segle XV. És a dir, va fer prevaler l’efectivitat del missatge a l’orgull legítim de la pròpia autoria”.

Cabré hi toca, però no s'acaba d'explicar -suposo que per raons d'espai. ¿Per què havia de renunciar Roig i Jalpí a "l'orgull legítim de la pròpia autoria"? Servidor miraré d'explicar-ho, si m'ho permeteu. Al segle XVII, a l’Europa occidental, l’«orgull d’autor» ja està ben implantat: qui pot signar amb el seu nom allò que ha escrit (si n’està satisfet), ho fa. Qui no pot, no publica, o ho fa amb pseudònim, o desfigura el text. A la monarquia hispànica dels segles XVI i XVII, la censura és implacable i és impossible publicar res que no complagui els funcionaris reials i la Inquisició. Per tant, sembla més probable que Roig i Jalpí, davant la seguretat que el seu llibre no passaria el sedàs de la censura, el va desparençar per veure si colava: el va atribuir a un autor medieval perquè el llibre passés com una peça d’arqueologia, i per assegurar el tret el va escriure (o reescriure, no ho sé) en català medieval. Un camuflatge ultrat, fruit del desesper.

És molt fàcil que la cosa anés així, perquè en aquell temps, pels nostres verals, TOT anava així. Les usurpacions literàries, les traduccions forçades al castellà, les prohibicions d’editar, les deturpacions, els llibres impossibles… La pressió política exercida sobre la literatura catalana dels segles XVI i XVII l’ha massacrada i desfaiçonada dramàticament. I la cosa ja venia d’abans. Joan Roís de Corella ha de continuar la seva producció literària amb pseudònims (Joanot Martorell, verbigràcia) perquè li era defès publicar res amb el seu nom. I molt més tard, entre 1942 i 1944, només serà possible publicar en català textos del cadàver de Verdaguer en ortografia prefabriana. El paral·lelisme amb Roig i Jalpí és espaterrant! Tres segles més tard, la història es repetia.

És clar que si Roig i Jalpí posava en mans dels censors un Llibre dels fets d’armes de Catalunya, rubricat pel seu autor (o sia ell), hauria estat interpretat com una obra sediciosa i dissolvent. En canvi, presentada com un testimoni arcaic de temps periclitats i acompanyant el text català amb una prudent traducció al castellà, pensava que potser passaria. No va ser així. El llibre de Jalpí no va ser publicat fins al 1873 per l’editorial de Marià Aguiló.