Una traducció inútil

L’altre dia em vaig quedar amb les ganes de comentar un dels llibres de Josep Benet. Ho faig ara. Catalunya sota el règim franquista (1973) s’assembla a La persecució política de la llengua catalana (1985), de l’enyorat Francesc Ferrer i Gironès. Aquesta obra abraça un període més extens, que va del 1707 al 1985, però el capítol VII gairebé repeteix el llibre de Benet. Catalunya sota el règim franquista radiografia la situació de la llengua catalana durant la Segona República; analitza l’actitud del feixisme espanyol davant Catalunya abans de la guerra del 36-39 i també durant la guerra; documenta la repressió contra la llengua i la cultura catalanes a Barcelona durant el règim especial d’ocupació (gener-agost 1939) i, després d’aquest període, a tota Catalunya; l’informe acaba donant compte de la prohibició de l’ús del català a l’Església catòlica de Catalunya.

Emperò, entre els dos llibres hi ha una diferència important: el de Benet té traducció al castellà (a l’editorial Blume, de fa molts anys, exhaurit) i el de Ferrer i Gironès, no. Em demano si aquesta diferència és rellevant, i em responc que no, perquè la traducció castellana del llibre de Benet no ha tingut cap efecte perceptible. A pesar d’aquesta traducció (que deu ser localitzable a centenars de biblioteques espanyoles), el negacionisme impera arreu de les Espanyes: a les esferes més altes (“Nunca fue la nuestra una lengua de imposición…” [Juan Carlos I, 23/4/2001]) i a les més baixes. El conjunt de lleis, disposicions, actuacions, ordres i decrets perpetrats contra la llengua catalana té un gruix enciclopèdic. Ferrer i Gironès ja feia notar que, probablement, el català és la llengua europea contra la qual s’han dictat més papers oficials.

Però és com si res. Aquesta veritat és ignorada (i sovint combatuda) a Espanya. I ja sabem que quan un país sencer declara la guerra a una veritat, aquesta no té cap possibilitat de surar. Crec que no els passa només a ells. Tots els éssers humans vivim en lluita contra una veritat o altra, no se n’escapa ningú. Ells tenen aquesta, ves. I la tenen contra nosaltres, ves. És com si a Alemanya tothom negués l’intent de genocidi contra el poble jueu. Però allà la negació de l’Holocaust és delicte; a Espanya, en canvi, la negació del Genocidi Cultural no només és legal, sinó que és doctrina d’Estat. Els alemanys van afrontar la veritat i van aprendre la vergonya; els espanyols –en general– no.

Si la traducció al castellà de Catalunya sota el règim franquista no fos un fantasma oblidat a les biblioteques d’Espanya; si fos un llibre conegut, citat i freqüentat pels estudiosos a Sevilla, Madrid, Salamanca… els espanyols haurien d’admetre la veritat. Però si ho feien es veurien forçats a demanar perdó, com ha fet Alemanya davant l’Estat d’Israel; i haurien de modificar tan profundament la seva actitud envers Catalunya, la visió del seu passat, la seva manera d’estar en el món, que… ja es veu que això no pot ser. Deixem-ho estar.