
Emperò, entre els dos llibres hi ha una diferència important: el de Benet té traducció al castellà (a l’editorial Blume, de fa molts anys, exhaurit) i el de Ferrer i Gironès, no. Em demano si aquesta diferència és rellevant, i em responc que no, perquè la traducció castellana del llibre de Benet no ha tingut cap efecte perceptible. A pesar d’aquesta traducció (que deu ser localitzable a centenars de biblioteques espanyoles), el negacionisme impera arreu de les Espanyes: a les esferes més altes (“Nunca fue la nuestra una lengua de imposición…” [Juan Carlos I, 23/4/2001]) i a les més baixes. El conjunt de lleis, disposicions, actuacions, ordres i decrets perpetrats contra la llengua catalana té un gruix enciclopèdic. Ferrer i Gironès ja feia notar que, probablement, el català és la llengua europea contra la qual s’han dictat més papers oficials.
Però és com si res. Aquesta veritat és ignorada (i sovint combatuda) a Espanya. I ja sabem que quan un país sencer declara la guerra a una veritat, aquesta no té cap possibilitat de surar. Crec que no els passa només a ells. Tots els éssers humans vivim en lluita contra una veritat o altra, no se n’escapa ningú. Ells tenen aquesta, ves. I la tenen contra nosaltres, ves. És com si a Alemanya tothom negués l’intent de genocidi contra el poble jueu. Però allà la negació de l’Holocaust és delicte; a Espanya, en canvi, la negació del Genocidi Cultural no només és legal, sinó que és doctrina d’Estat. Els alemanys van afrontar la veritat i van aprendre la vergonya; els espanyols –en general– no.
Si la traducció al castellà de Catalunya sota el règim franquista no fos un fantasma oblidat a les biblioteques d’Espanya; si fos un llibre conegut, citat i freqüentat pels estudiosos a Sevilla, Madrid, Salamanca… els espanyols haurien d’admetre la veritat. Però si ho feien es veurien forçats a demanar perdó, com ha fet Alemanya davant l’Estat d’Israel; i haurien de modificar tan profundament la seva actitud envers Catalunya, la visió del seu passat, la seva manera d’estar en el món, que… ja es veu que això no pot ser. Deixem-ho estar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada