diumenge, 6 d’abril de 2008

Només l'Ahmed parlava català

El cas que us conto és verídic, però camuflaré els noms. A ell li direm Ahmed (un jove català d’origen magribí), i de l’empresa que l’ha contractat en direm Pey. Això va passar fa un mes llarg. Can Pey és una d’aquestes empreses mataronines de tota la vida, aixecada per diverses generacions d’una família amb paciència de senyor Esteve. A can Pey havien de menester algú que atengués els clients a l’oficina i endrecés els papers de la casa. Com que es tracta d’una empresa arrelada al país, a més de mecanografia, informàtica i un poc d’anglès demanaven també català. Doncs bé, dels quinze aspirants que es van interessar pel lloc de treball, només un parlava català: l’Ahmed. Els altres catorze eren nois i noies joves, nascuts i escolaritzats a Mataró en règim teòric d’immersió lingüística i d’ensenyament en català. Quines coses…

No cal dir que estic content per l’Ahmed, i a més proclamo a crits el desig que Catalunya s’ompli d’Ahmeds. Però… ¿com s’explica el cas dels altres catorze nois? Bé, aviat està explicat. A Catalunya la immersió és allò que fa poc deia en Sànchez Piñol: entre els molts que la postulen i els pocs que la bescanten, fa la impressió que existeixi. Cosa que és mentida: no existeix. De l’ensenyament en català –que no hem de confondre amb la immersió– en podem dir el mateix: n’hi ha a les zones de vasta majoria catalanoparlant, però fora d’aquests redols la llengua habitual (o única) de les aules de secundària és l’espanyol. Passa llavors que el poc català que els nens aprenen a les escoles el desaprenen als instituts, de tan poc que el senten i tan gens que el parlen i l’escriuen: analfabetisme de recaiguda, en diuen alguns entesos. Tots sabem que a l’àrea metropolitana de Barcelona les coses van així, però n’hi ha que es neguen a admetre que també passen a Mataró, Granollers, Sabadell, Tarragona, Lleida et caetera.

És la mateixa situació que vaig viure fa deu anys a Eivissa. A l’institut on estava confinat només fèiem les classes en català els professors d’ídem. Els altres no s’hi arriscaven pas; ni tan sols la vicepresidenta de l’Institut d’Estudis Eivissencs (una de les patums catalanistes de l’illa), que en aquell centre ensenyava francès… en espanyol –deia que havia de defensar la seva assignatura. Perquè us en feu una idea, l’IEE és com l’Òmnium al Principat. ¿Us imagineu en Vicent Sanchis perorant en espanyol en un IES? Doncs així anava l’Eivissa que vaig deixar enrere.

Trobo que el cas de can Pey, a Mataró, demana tres consideracions. En primer lloc, els professors de llengua catalana a secundària ens hem d’espavilar amb l’avaluació oral. No ho fem bé. Jo mateix he demostrat a bastament la meva incompetència: fa dues setmanes em vaig presentar a una prova per a fer d’avaluador oral en les proves de nivell C de la Junta Permanent de Català… i em van tombar -vull pensar que tinc remei, i que si hi fico la banya me’n sortiré. En segon lloc, aquests joves mataronins que no saben català encarnen el fracàs escolar ocult: surten, amb el títol d’ESO sota el braç, d’uns centres educatius que tenen com a objectiu capacitar els pupils per a l’ús correcte, oral i escrit, de les dues llengües oficials. Objectiu fallit. En tercer lloc, el fracàs del sistema trinxa la lògica segons la qual cal garantir la igualtat d’oportunitats entre els alumnes: l’Ahmed ha tingut i té més oportunitats laborals que els altres perquè, a pesar de l’ambient advers, s’ha pres seriosament el català. Trobo que podria escriure un llibre, de títol De Nador a Mataró, i anar pels instituts contant el seu cas. (Poca broma, que la Laila Karrouch cobra entre 200 i 700 euros per xerrada.)