Poesia i pensament

Al darrer suplement de cultura de l’Avui, Jaume Cabré em regala unes paraules de Heidegger que no coneixia: “Qui vulgui respostes, que calli; qui busqui preguntes, que llegeixi poesia”. La poesia entesa com a sala d’espera i estímul de la filosofia. La poesia com a frisança i emoció intel·ligent. Gran.

Tinc el goig d’aprendre –ensenyar no!– poesia contemporània amb uns pocs alumnes de batxillerat. Seria massa llarg de dir el profit que n’obtenim, perquè és molt, però un dels guanys evidents és aquest que proclama el filòsof: llegir poesia suscita un munt de preguntes que enriqueixen l’aire que respirem –ben al marge que hi hagi respostes o no. Quan la lectura de poesia és compartida (primer en veu alta i després en silenci), i hi ha temps per comentar la impressió que ens fa i les idees que hi suren, llavors pren cos l’inenarrable plaer didascàlic de què parla Cabré.

Emperò, poesia i filosofia no s’han de fondre ni confondre: són vagons distints d’un tren possible. Si un poeta en vol fer allioli, el més fàcil és que se li negui i el resultat sigui una pasterada. Un excés d’especulació malmet la poesia perquè l’allunya de la pell i de la terra. La poesia obsessivament meditativa s’exilia de la seva pàtria (que és el país de les emocions) i deixa de fer servei. Una demesia d’abstracció ens du a veritats tan remotes que no parlen de nosaltres i ens són, doncs, inútils. La poesia no ha de renunciar a les idees –clar que no!–, però ha de posar la carn on aquestes idees es puguin clavar. Talment com diu Iehuda Amikhai en el vers que dóna títol a l’última traducció catalana de la seva poesia: “clavats a la carn del món”. Aquesta setmana us en parlaré.